No fa pas gaire, durant aquestes primeres alenades d’any, el veïnat de Baussitges, a Espolla, rebia una pluja ben esperada. Les precipitacions van permetre que els verds escanyats de l’Albera s’humitegessin, el territori va avidar, però encara calen tants xàfecs i tants ruixats que aquella aigua ha adquirit un valor gairebé simbòlic: ben bé com el bassal d’un miratge. 

La Marta Carola va veure amb escepticisme com el pluviòmetre només registrava cinc litres per metre quadrat. Un valor insuficient a Baussitges, perquè amb prou feines permet abeurar un projecte que hi perviu a favor de la preservació d’una raça autòctona, la vaca de l’Albera. Ara bé, cal anar una mica de recules per trobar l’inici d’aquesta aventura. L'Associació de Ramaders de la Vaca de l'Albera (ARAVA) va néixer el 2010 per salvar aquesta espècie del perill d’extinció. «Vam veure que només hi havia vaques de l’Albera a la nostra finca, i això significava que, en cas de malaltia o incendi, per exemple, la raça podia desaparèixer; aleshores vam pensar que feia falten més ramaders a fora de Baussitges», explica la Marta, biòloga nascuda a Barcelona i una de les moltes persones que estructura aquesta iniciativa.

Des d’aquell rumiament fins ara el nombre de caps gairebé s’ha triplicat: dels 300 que hi havia el 2010 –únicament a Baussitges– s’ha passat a una xifra que voreja pràcticament el miler, la meitat dels quals a l’explotació espollenca, el ramat mare. «L’evolució ha estat difícil, però positiva. Ara, si ens passa alguna cosa aquí, a Baussitges, la conservació de la raça es veuria coberta perquè hi ha altres ramaders», detalla la Marta, secretària d’ARAVA. N’hi ha relativament a prop de l’Albera, a Maçanet de Cabrenys i a Riumors, però també arreu de Catalunya: enfilades al Montseny, trepitjant l’Alta Garrotxa o mugint per tocoms de la Vall de Camprodon o el Berguedà. En total, gairebé una dotzena de ramaders i ramaderes, un col·lectiu que llueix un cert deix  de futur encoratjador –«les últimes persones en adherir-se són joves», apunta Carola– i paritari –«l’any passat es van incorporar dues ramaderes, és un projecte bastant equitatiu»–. 

EL RAMAT MARE, SENSE PLUJA. El mèrit que hi hagi vaques de l’Albera a diferents indrets de la geografia catalana germina a Baussitges. Actualment, el ramat mare no té la transcendència d’abans per garantir la supervivència de la raça, però per caps de bestiar i per la seva inherent condició de matriu continua esdevenint un bastió. És per això que la sequera persistent que pateix el país, i en aquest cas l’Albera, es converteix en un problema majúscul, sense precedents: rius escarransits, fonts eixarreïdes. «El 2023 ha estat un any terrible, un drama. No tenim farratge a les nostres terres perquè no plou, i la sequera i l’augment del preu dels aliments ens està matant», lamenta la Marta, que reconeix que aquest temps sec genera una sensació d’incertesa absoluta: «Si ens quedem sense aigua no sé què farem: o em trec el ramat o les vaques, com que estan a muntanya, aniran pujant cap a la carena per buscar-ne». Un dels ramaders de l’associació, de fet, ja s’està plantejant la continuïtat del projecte a causa de la sequera. «És una problemàtica de la ramaderia en general: molts han hagut de plegar o reduir el nombre de caps de bestiar».

REIVINDICAR-LA. Més enllà de maldecaps com la meteorologia, de connotació indomable, o la burocràcia, un problema endèmic de l’administració, l’associació damunt la taula també hi té reptes i objectius. Un dels quals és fer valdre la vàlua de la raça. «Encara ara estem lluitant contra la fama que tenia la vaca de l’Albera, especialment la que deia que els seus vedells no són gaire bons. No és una raça coneguda, i la desconeixença fa que el ramader s’ho pensi dues vegades», diu la Marta. 

Per combatre aquesta situació l’ARAVA desenvolupa accions promocionals. La darrera va tenir lloc la setmana passada, quan van celebrar l’esquellada –fer baixar les vaques de la muntanya per revisar les esquelles, recomptar els exemplars i recollir els vedells–, un esdeveniment puntual que va ser ben fotografiat amb l’objectiu que les imatges adquireixin funcionalitats divulgatives. «Es tracta d’arribar a la gent en general, però sobretot a la gent del sector; volem que vinguin nous ramaders o ramaderes de la zona».

Aquesta difusió ha de servir per deixar palesos els atributs d’aquest animal singular, els orígens del qual es podrien remuntar al 1868, quan es va fer esment d’una raça pròpia a la zona, tot i que no és fins al 1957 quan es descriu la seva fesomia mitjançant la tesi doctoral de Lluís Mascort. Una de les característiques més valorades és que pot viure a bosc, s’hi adapta i s’hi esmuny, i això fa que mengi molta brancada i matoll i esdevingui, per tant, un tallafocs de gran eficàcia. «Permet reduir el nivell de biomassa que pot ser cremable; l’any passat vam netejar la franja estratègica que hi ha a la carretera que uneix Espolla amb el coll de Banyuls: tot el sotabosc va quedar net, així com d’altres zones d’olivars i prats», explica Carola, que afegeix que des de l’associació col·laboren amb el projecte ‘Ramats de Foc’ a favor de la gestió del risc d’incendis amb pastures.

I entre els deures pendents, també, hi ha el d’enaltir la seva carn, que ja es pot trobar en alguna carnisseria local. «És tendra, gens fibrosa, i la gent gran comenta que el gust recorda a la carn d’abans», precisa la Marta. 

UN PAS ENDAVANT. Per reforçar aquests aspectes des d’ARAVA compten amb un aliat recent. Un equip de la Universitat de Lleida, liderat per Daniel Villalba, treballa per fer un seguiment genètic que resoldrà moltes incògnites i «obrirà un nou panorama». Només falta, ara, que aquest horitzó també contempli, de ben prop, un cel grisenc que anunciï l’arribada de la pluja.