Com es sent ara mateix?
Es difícil traslladar-ho amb paraules, en aquest moment no t’ho sé dir.  Hi ha gent que em felicita. I jo no sé què dir. Tothom està content quan es jubila, però a mi m’ha agradat molt la feina... Hi ha gent que no ho entén.

Com comença el seu idil·li amb la biblioteca de Peralada?
Quan estudiava biblioteconomia i documentació, entre el 1972 i el 1975, hi vaig anar perquè feia un treball sobre la biblioteca del castell de Peralada. Miquel Mateu es va morir el 1972, i el museu era tancat... Era difícil accedir-hi. Vaig aconseguir fer els tràmits gràcies al bibliotecari Martí Costa, que em va donar les facilitats que necessitava per fer el treball i presentar-lo a la carrera. La tesina va ser de la bibliografia de Castelló d’Empúries, i a Peralada hi havia molt material, i vaig tornar-hi a anar.
Posteriorment vaig estudiar història de l’art, i molts llibres dels que havia de llegir es trobaven a la biblioteca.

Com va acabar treballant-hi?
Era professora d’un institut a Girona, i vaig proposar que una de les excursions fos a la biblioteca de Peralada. Quan vàrem arribar, ens van dir que el bibliotecari feia poc temps que s’havia mort, i em van oferir el lloc de treball per la meva trajectòria com a estudiant. El curs s’acabava al setembre i, si em decidia, fins a l’octubre no m’hi podria incorporar. El senyor Suqué i la Carme Mateu em van entrevistar i els vaig semblar molt adient per al lloc. I a l’octubre m’hi vaig incorporar. 

I des de llavors?
Doncs ja ho veus, de forma continuada des del 1986 fins ara. Però des dels 18 que tinc vincle amb  Peralada. És una relació de tota una vida, mes de 50 anys. Vaig renunciar a una sèrie d’avantatges per aquest amor als llibres. 

No se la veu gaire penedida.
No! No me’n penedeixo pas. Cada feina et porta per uns camins. Aquesta m’ha portat pel món de la investigació, pel món de les publicacions. No imaginava tot el potencial que hi podia haver encara a darrere la biblioteca. 

Amb tants anys de servei, vostè ha pogut viure els canvis tecnològics.
Jo he viscut a l’arqueologia, parlant del món de la biblioteconomia, i visc l’actualitat, que està a anys llum del que havia viscut. Pensa que abans s’havia d’anar físicament a les biblioteques, a apuntar informació que es trobava en fitxes... A vegades t’oblidaves d’una data o una dada de la fitxa bibliogràfica i havies de tornar al lloc, o amb sort trucar a una persona de confiança que et donés la dada. Ara en canvi... És una facilitat increïble. I això va a més, tenim més mitjans, llibres digitalitzats que et permeten que tu tranquil·lament i quan et vingui de gust puguis anar fullejant el llibre. No té preu. I ja no parlem del món de la IA, que no ho vull incloure, però que s’ha de tenir present. 

Suposo que aquests canvis li han suposat molta feina.
La catalogació que es feia des de principis de segle xx no és la mateix que la d’avui en dia. Abans es catalogava de forma bàsica: autor, títol, lloc, edició, any, paginació i número de registre del llibre, si formava part duna col·lecció, i au. Ara pel que fa al llibre antic, es tenen en compte altres elements: exlibris, manuscrits, superlibris, tipus d’enquadernació, marques d’aigua, antics propietaris... Tot això és complementari i és el que fa que cada llibre sigui únic. I ara avui en dia sí que es té en compte aquesta informació. És un treball detectivesc. 

Aquests elements consten en molts llibres del fons de Peralada?
No és el mateix mirar un llibre imprès ara que un llibre del segle xvii o xviii, que tenen aquestes característiques especials que els fan únics. I et permeten fer un seguiment de qui era, a mans de qui ha estat... I si a aquests personatges se’ls va acudir posar el nom en el llibre, pots arribar a saber si n’hi ha a Peralada, als Estats Units... I això et dona una gran projecció, pots posar la biblioteca de Peralada entre les millors biblioteques del món. Hi ha llibres increïbles que només estan a Peralada, i llibres que han estat aquí i ho sabem pels exlibris. A vegades hi ha coses que has vist i que només pots apreciar amb el pas del temps, quan coneixes el que estàs treballant i hi aprofundeixes. 

Caram, déu-n’hi-do amb el fons de Peralada!
Tenim una biblioteca formada per l’aportació de diferents persones: els dos germans Rocabertí, Miquel Mateu i Carme Mateu. A banda d’aquestes tres fonts, hi ha altres formes d’adquisició, com per exemple el besavi dels comptes de Peralada, de qui tenim una cinquantena de llibres molt interessants. 

D’entre tots aquests tresors, quin en destacaria?
Ufff... N’hi ha molts. Mira, un d’ells és el Montecalerio que té per títol Corographica Descriptio Provinciarum et Conventum Fr Min S. Francisci Capucinorum. Mediolaum, 1712. Et puc dir que d’aquesta col·lecció de Montecalerio hi ha gent que en té un mapa. Nosaltres tenim tot l’atlas. Hi ha coses molt especials. Tantes... És una riquesa  bibliogràfica que no t’ho pots arribar a imaginar. És un plaer  tenir-la aquí.
 
Així entenc com va començar la seva faceta com a investigadora.
Des de l’Ajuntament em van encarregar una sèrie de treballs, que van suposar un seguit de publicacions al darrere. Pel primer llibre que vaig publicar em van donar un premi, i això encara et dona més confiança. Tot això va fer que m’anés decantant per aquest tipus de publicació, tant de personatges emblemàtics com de referents i personalitats de la comarca. He tractat també temes cartogràfics, del món del llibre, de patrimoni artístic, del castell, biografies... Ha estat una vida molt plena i rica intel·lectualment parlant.

Quines tasques ha fet al llarg d’aquests anys?
Doncs moltes coses (riu). Hi ha la tasca discreta de catalogar,  tenint un millor coneixement de la biblioteca, donar suport investigador, que és una de les facetes que considero primordial. És una de les facetes que he desenvolupat, i això queda  a l’anonimat, que no transcendeix, però em consta que els investigadors n’estan molt agraïts. Després la meva pròpia investigació, que m’ha permès publicar obres de referència, a partir d’encàrrecs que m’han permès aprofundir en diferents personatges que llavors he pogut complementar. També s’han de preparar les diferents exposicions, i difondre sempre que es pugui el patrimoni de la biblio­teca.

I ara què?
Continuaré fent feina d’investigació. M’he passat tant anys investigant, trobant l’ànima de tantes coses, que per mi  ara és el primordial, a banda de la família, és clar. Aquesta setmana aniré a acabar unes coses que tinc pendents, però segur que hi aniré cada 15 dies a resoldre projectes que tinc entre mans.