Ernest Pratcorona és de Peralada, enginyer industrial de formació, i avui compta amb més de dos-cents mil seguidors a les xarxes socials gràcies a les seves cançons. En aquesta entrevista ens explica com va deixar-ho tot per la seva passió.

L’octubre del 2022 va penjar un vídeo anunciant que deixava la seva feina per dedicar-se 100% a la música. Una decisió difícil i valenta, què l’empeny?
Va ser una decisió bastant difícil, feia molt de temps que hi donava voltes, feia números i mirava com podia sortir-me’n , ja que feia vuit anys que treballava d’enginyer industrial. A més, va arribar un moment en què la música estava agafant un paper important, sobretot a les xarxes socials, i vaig dir: «si no ho intento, no ho sabré mai» i un any després, segueixo aquí [entre riures].

Segueix aquí amb gairebé 200 mil seguidors a TikTok i més de 20 mil a Instagram. Déu-n’hi-do, no?
Estic molt content, t’has d’acostumar a passar de tenir un sou fix a tenir una vida d’autònom que ara entren factures i ara no, és acostumar-te a aquesta vida, però bé. 

La plataforma et genera ingressos o te’ls genera la publicitat?
A través de la plataforma en si, em genera zero ingressos. El que funciona són les marques i treballar per aquestes. A més, és un producte que m’agrada molt fer i m’ho passo bé, ja que al final és crear una cançó per alguna campanya publicitària. L’última que vaig fer, va ser al WiZink Center de Madrid i el sol fet d’anar allà, que t’obrin el WiZink  i pensar que tens dues hores per poder fer el que vulguis per tenir un vídeo de 45 segons, és genial. Sembla que pel fet que siguin 45 segons no comporti massa feina, però darrere hi ha molta dedicació. Estic molt feliç, penso que laboralment és l’època més inestable, però també la més feliç de la meva vida. 

Té publicacions que arriben als 2,7 milions de reproduccions. Hi ha algun secret per enganxar tant a la gent i fer que es viralitzin?
La composició és un múscul que s’entrena, igual que qualsevol altra cosa. Ara ja fa molts anys que em dedico a això, des que vam començar amb Crossing que vam fer un parell de discs, i ja són moltes cançons a l’esquena. El més divertit de TikTok és que no tens la pressió de quan treus un single o un disc, que fas moltes cançons i se n’han d’escollir deu o dotze i després ve tot el procés de gravació i el que vas escriure fa un any i mig acaba sortint. Aquí, a TikTok, si avui se m’acudeix fer una cançó de qualsevol cosa, gravo trenta segons i si funciona, genial, i, si no funciona m’ho he passat molt bé fent una cançó. 

A través dels seus vídeos, la sensació és aquesta, que s’ho passa d’allò més bé i juga amb la música. Ho creu així?
Totalment. Quan pitjor m’ha anat és quan he intentat pensar una mica més enllà de jugar. Quan jugo amb la música és quan em surten les millors cançons. Vaig fer una cançó sobre el pàdel i és de les més divertides del canal i, realment, és quan millor m’ho he passat, sense tenir cap mena de pretensió. 

"És curiós i em fa gràcia veure com des de Peralada arribes a molta gent"

La del pàdel és una de les que més ha triomfat. Com se li acut la idea?
En aquell moment, els meus companys de feina estaven molt enganxats al pàdel i em deien que no contestava mai als comentaris que em deixaven als vídeos i vaig veure un d’aquests comentaris i vaig dir «va, som-hi», però la intenció era més aviat una broma per a ells i, al final, jugant una mica amb la pala i com que també era molt viciat al joc, la cançó va funcionar molt i va enganxar la gent. Jo, però, realment estava jugant amb una pala i unes pilotes i d’aquí va sortir-ne una cançó. És curiós i em fa gràcia veure com des de Peralada arribes a molta gent. L’altre dia, al WiZink, vaig anar a la cafeteria del davant i un noi em va reconèixer i em va fer més il·lusió a mi que a ell. Pensava «com pot ser que a quilòmetres de casa em reconegui algú que m’ha vist a través de vídeos de TikTok que gravo a les golfes de casa els meus pares?».  

Les lletres hi deuen fer bastant, senzilles, amb un punt d’humor i que enganxen. 
Suposo que amb Crossing ja em va tocar fer totes les cançons d’amor i desamor. Amb el pas dels anys, a la meva vida ja no hi ha tant amor i desamor i parlo de coses més reals o anècdotes que em passen, ja he gastat els meus cartutxos sobre l’amor. 

És difícil, però, escriure-les?
Em costa molt quan vull imposar-me una temàtica o una idea concreta. Per exemple, si em proposo fer una cançó sobre el Halloween, sé que serà complicat i no em sortirà tan natural. En canvi, si un dia em desperto i mentre em faig l’esmorzar penso «ep, i si faig una cançó sobre els ous remenats?», és quan em surten bones idees. 

N’hi ha alguna que hagi pensat que ho petaria i després res?
Ostres, sí! Bastantes! Moltes més de les que funcionen! És part del procés i fa que quan una funciona, la valores molt més. Molt sovint no entenc el perquè aquesta  funciona i l’altra no, però a vegades una connecta més que l’altra i TikTok és molt variable. És per això que quan algú em pregunta sobre TikTok sempre dic el mateix: tu publica. Tingues una idea, fes-la i publica-la. Hi ha molta gent que comença i es marca el repte de penjar un vídeo dimarts, dijous i diumenge i... ufff. Està bé per agafar una rutina quan comences, però t’acabaràs cremant. 

I en té alguna de preferida?
Ostres! Doncs no ho sé, potser la de Tu amistad. Vaig començar a TikTok com a via d’escapament, vaig tenir un moment de bloqueig mental i vaig fer un viatge a Madrid per compondre  amb gent diversa i un d’ells, en David Otero del Canto del Loco, va dir-me: «tio, estàs fatal del cap, avui no composarem» i em va fer una mica de psicòleg. El bloqueig per trobar un súper hit és un factor que passa molt i ell, que ha passat per tots els estadis de la música, va ajudar-me dient-me que sortís de la meva zona de confort durant un temps. Llavors, tornant del viatge, vaig pensar que a TikTok només tenia uns quaranta seguidors i vaig proposar-me el repte de penjar una cançó cada dia i feia cançons a través dels comentaris de la  gent i algú em va demanar una cançó sobre l’amistat durant la pandèmia. Era un moment que jo també trobava a faltar quedar amb els meus amics per fer la cervesa, per això va ser una cançó molt natural i va ser l’esclat del canal. Com deia, tenia només quaranta-quatre seguidors i al cap de 21 dies de repte en tenia cent mil i pico i vaig pensar «què ha passat?». Al cap de poc, vaig tornar-me a trobar amb en David Otero i vaig dir-li «ja podem escriure una cançó, estic desbloquejadíssim». 

Es planteja publicar algun disc en solitari?
Ara mateix estic molt feliç amb el balanç que tinc de tot a les xarxes, tinc pocs concerts a l’any i cada un és com un gran esdeveniment i els gaudeixo molt. Amb les xarxes puc viure tranquil·lament i ara estic en un punt que tot el que faig m’agrada molt i podria evolucionar i anar cap a algun altre cantó, però estic molt bé i molt feliç i després ja miraré. El tema disc, ara mateix, invertir i jugar una sola carta en dotze cançons és molt arriscat. Prefereixo tenir dotze cançons i anar-les penjant durant un any que no pas treure un disc al febrer i després, durant la resta de l’any, intentar que la gent recordi que vas treure un disc. 

La gràcia dels seus vídeos, en part, són l’edició. Tenia alguna noció de postproducció?
És un procés divertit, gaudeixo molt escrivint la cançó i també gravant-la, editant-la i buscant la manera de fer el vídeo el més entretingut possible. A vegades, però,  m’haig de frenar perquè veig el resultat final i penso «ostres, quin mareig agafarà la gent mirant això». No tinc formació d’audiovisuals ni música, vaig fer enginyeria, que no té res a veure amb aquest món, i els estudis universitaris que vaig fer em funcionen molt bé per tenir un Excel amb el que publicaré, com i quan. No dubtis que tot és en un Excel [entre riures]. 

D’on li ve la passió per la música?
De sempre m’ha agradat molt, era l’únic terreny on ningú em deia què havia de fer o cap on havia de tirar, ja que tampoc tenia professor ni res, tot és de YouTube i cia, d’aquí va sortir tot. Per a mi, la música era el meu món i un dia vaig començar a penjar vídeos, inicialment a Facebook, i vaig veure que a la gent li agradava i aquí vaig agafar el cuquet. Després, va arribar l’època de la universitat i amb els col·legues vam plantejar-nos fer un grup, ja que érem a la Costa Brava i podíem fer que la música fos la nostra feina d’estiu. En comptes de ser el cambrer de la guingueta, hi anàvem a tocar i treballàvem cada nit per quatre duros, però ens ho passàvem increïble. Llavors, aquí vaig descobrir que a banda de fer música també m’agradaven molt els concerts i ha estat un cercle viciós que no sé com acabarà. 
 
Feia referència a Crossing, el seu primer grup. S’han proposat tornar a engegar el projecte? 
Crossing va quedar aparcat per l’operació de la Marina, el projecte es va anar parant i el que havien de ser tres mesos de parada van acabar essent sis mesos, un any, dos anys... i això va fer que el projecte morís sense que nosaltres ho volguéssim. Al cap de poc, la meva germana ja va començar a treballar de professora de música en una escola, jo havia iniciat el meu projecte i en Joel estava fins a dalt amb altres projectes. No sé, potser algun dia tornarem a fer alguna cosa. 

El seu nom artístic és Ernest Prana, fent referència als seus dos cognoms?
Sí, és la fusió entre Pratcorona i Subirana. Vaig agafar el principi i el final, més que res perquè Ernest Pratcorona no m’hi cabia com a nom d’usuari en cap xarxa social i també perquè començava a fer cançons en castellà i no hi havia manera que diguessin bé: Pracorona. Ara, però, em posen Prana amb dues enes o hi ha qui confon la P amb la O i em diuen «Ernesto Rana»  i penso... per favor! [entre riures]. 

Ens pot avançar alguna novetat prevista de cara al futur?
Estic preparant cançons en català perquè fa temps que no en publico. El que em passa amb les cançons en català és que són molt personals perquè és la llengua que em surt de dins. Si he de fer una cançó sobre el pàdel en castellà em surt molt bé, però si t’he d’explicar alguna cosa que m’ha passat, com per exemple el dia que em vaig casar, ha de ser en català.