Abans de res, necessitem saber qui és el regidor del PDeCAT de Figueres que es veu amb la Manela, tal com diu una de les frases de la cançó: ‘Manela, no vull currar per vostè’.  
[Entre riures] No n’hi ha cap. El PDeCAT de Figueres no ha tret mai cap regidor a l’Ajuntament. Mai ha tret representació, de fet, vaig buscar-ho i de Convergència va passar a Junts.
 
Deixa que ho posi en dubte... 
Sí? No ho tinc clar, eh? 

Tot comença el 2017 a Espolla. Què hi passa en aquest municipi tan alt-empordanès?
És veritat que l’únic component del grup  que és d’Espolla és en Lluc, però, l’Andreu, que és el baixista, i jo vam començar el grup en un moment que tots dos vivíem allà, i tant l’Andreu com jo també hi tenim família. Quan vaig acabar el batxillerat, vaig anar a viure un parell d’anys a Espolla i allà vaig coincidir amb ell, l’Andreu, que havia començat a treballar a Music Lan. Ell i jo ja veníem de tenir un grup a Barcelona i al canviar de zona ens era impossible mantenir el grup, però teníem ganes de continuar fent alguna cosa i va ser llavors quan vam crear el nou grup, la Ludwig Band. És cert que nosaltres no som d’Espolla, però el que és cert del tot és que la Ludwig Band va néixer a Espolla, a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. 

Per aconseguir el pedigrí empordanès han de passar molts anys, si s’arriba a aconseguir...
Cert, no soc espollenc, només hi he viscut tres anys. Però encara ens tracten molt bé sempre que hi anem. 

Amb només cinc anys, un premi Enderrock, un Cerverí... Us esperàveu aquest èxit?
Per una banda, sempre pensàvem que ho fèiem molt bé i que havíem de ser perseverants, ja que fèiem una cosa que tenia sentit, que estava bé i que podria agradar al públic. Però, per altra banda, sempre teníem unes expectatives molt baixes pel que fa a l’èxit. Aleshores, tot ens ho hem anat trobant, no som gaire de posar-nos objectius. Ja ens va bé que tot ens vingui tranquil·lament i és cert que ens ha anat molt bé, però tampoc hi ha hagut un moment, per dir-ho així, que de sobte tot hagi canviat radicalment de la nit al dia. Tot ha anat molt esglaonadament, a poc a poc, i ens ha anat bé perquè hem estat més tranquils, ja que això de l’èxit et posa en una tessitura de molta pressió, a vegades. Nosaltres, per sort, ens ho hem estalviat bastant. 

La clau d’aquest èxit, en part, ha sigut atès  que mostreu una certa esperança al panorama musical català pel fet de no jugar amb autotune i de fer música com abans, potser?
Bé, no hi estic d’acord. És veritat que ho diuen molt i hi ha un sector o una línia d’opinió que ens posa com els hereus de ves a saber quines coses, però nosaltres no ens sentim massa de cap equip i, per altra banda, sobretot, perquè no crec que la música urbana que ara està de moda no sigui música de veritat. És música com tota l’altra i com totes les coses d’aquest món va canviant i va evolucionant. Les modes canvien. Ara potser la música de veritat és la que fan ells, no pas la que fem nosaltres. 

Anant al que dius, se us compara molt amb Pau Riba, Bob Dylan, Sisa... Us cansa la comparació?
Això de fer entrevistes ens ho prenem com un honor i una responsabilitat, però no ens entusiasma, ho entenem i ho celebrem, però és cert que busqueu titulars perquè hi ha gent que no ens coneix i es necessiten maneres d’explicar i de posar en situació l’altra gent. Això es fa comparant amb coses que estan a l’imaginari col·lectiu i és per aquest motiu, crec, que se’ns compara amb aquesta gent. Per definir-nos. Ho entenem i ens sembla bé. Si ens comparessin amb artistes que no ens agraden massa, potser no ens semblaria tan bé, però per nosaltres no suposa una pressió extra. Està bé i ho entenem. 

Anant a les lletres, gairebé totes teves, fa la sensació que escrius cançons que podrien parlar de qualsevol poble i això fa que la gent se les senti seves. És així? 
Al final, fa molts anys que escric cançons, però és cert que vaig tenir l’esclat creatiu quan vivia aquí, a Espolla, i suposo que això és un fet que deixa empremta i es nota. Segueixo parlant molt de les coses que em passaven aleshores o bé m’imaginava, o coses que li passava a la gent que em trobava al bar. Per exemple, la frase de «baixar a Barcelona» és una frase recurs d’aquest nou disc, surt a dues o tres cançons i això explica molt. 

Sempre us heu autoanomenat el segon millor grup d’Espolla, però ara que Los Guardianes del Pont (LGP) s’han retirat, ja podríem considerar-vos el primer? 
No, encara no. Millor que no perquè el Martin encara és allà i potser s’enfadaria i no val la pena que s’enfadi. 

El nom de la banda d’on ve? Es pot relacionar amb Ludwig van Beethoven, el tiet de l’Ànec Donald, Ludwig von Drake...
Apa! Aquesta no l’havia sentit mai! El nom és un joc de paraules sense més, ve del Beethoven i bé, havíem de decidir un nom, no recordo per quin motiu un dia havíem de dir un nom i la veritat és que se’ns feia una mica tard, i vam escollir aquest. En podríem haver escollit un altre, la veritat és que no ens agrada gaire. 

No és gens fàcil de dir ràpid, el nom. 
No, gens. La gent es posa nerviosa a l’hora de dir-lo. Ara perquè ja va sonant més i ja no passa tant, però al principi quan sortíem en alguns mitjans es notava que el periodista es posava nerviós quan havia de llegir aquell nom tan complicat. També ens l’han escrit de moltes maneres diferents. No és un gran nom, els jocs de paraules són una mica cutres. Però allà està. 

"A l’Empordà i a Girona tenim la sort que hi ha molta oferta cultural i molts dels grans festivals es fan aquí"

Nou disc, Gràcies per venir. Farà parada a l’Empordà, la nova gira?
I tant! Aquí a l’Empordà i la província de Girona tenim la sort que hi ha molta oferta i molts dels grans festivals i dels grans esdeveniments culturals passen aquí i hi ha unes quantes dates molt assenyalades que segur que aquest any o el vinent ens veurem. El que és segur és que a Espolla tocarem dues vegades l’any com sempre, a la Fira de l’Oli i algun altre dia. 

Entenc que a l’Acústica també hi sereu?
La veritat és que no ho sabem. L’Arnau, el nostre cap, ha anat parlant amb en Pasqual, però de moment no en tenim ni idea. Ara vaig a l’oficina i ho preguntaré. Vam tocar-hi el 2022 i aquest any només vaig baixar a treure el cap. Fa dos anys vam actuar a la plaça Catalunya. Ens queda la Rambla, però és molt gran. No sé si ens agrada, la Rambla, més que res perquè és un espai tan allargat que és molt difícil veure què passa al darrere de tot. I, a nosaltres, ens agrada saber una mica per on va el públic tota l’estona del concert, i un espai tan gran no és el nostre ambient idíl·lic. Tot i això, tocar a la Rambla seria un gran què, eh?