«És molt fort, Kona és el súmmum, el Campionat del Món: hi va la flor i nata dels que competeixen. És una sensació brutal que no es pot descriure, una sensació que t’ho has guanyat, patit i lluitat». A finals del passat mes de juny, a Àustria, la triatleta d’Ordis Laura Martínez es mostrava exultant en declaracions a aquest setmanari. El motiu era ben justificat: havia assolit el registre per participar en el Mundial d’Ironman de Kailua-Kona, a Hawaii, el gran temple d’aquest esport. 
I que s’ho ha guanyat, patit i lluitat es va evidenciar dissabte passat, quan l’alt-empordanesa va emprendre el repte des d’aquest arxipèlag estatunidenc. Per davant, un total de 3,8 quilòmetres de natació, 180 al manillar de la bicicleta i 42 corrent. I la meta, és clar, que va creuar amb un temps  d’11 hores, 21 minuts i 43 segons: és a dir, entre el top-100 de la seva categoria (30-34 anys), concretament en el 99è lloc.

LES SENSACIONS. «El més important era acabar, arribar a meta, gaudir i celebrar-ho», apunta l’esportista alt-empordanesa. I és que no va ser senzill, complir amb el propòsit: no només per la duresa intrínseca d’una activitat d’aquestes característiques, sinó també pel temps, calorós i amb humitat. 

Tot plegat es va iniciar amb la disciplina aquàtica, on Martínez va completar el circuit –«molt divertit»– rodejada «d’aigua cristal·lina». «La natació em va agradar, vaig nedar molt bé i vaig fer un temps correcte (una hora i sis minuts, aproximadament)».

Després va arribar l’experiència damunt la bicicleta. Va tenir un acompanyant fidel, el vent, que era sobretot lateral –«es notava, però no era exageradament molest»–, però cap a les acaballes va bufar també de cares i a favor. «Calia hidratar-se constantment, feia molta calor i en alguns moments tenia mal de cap, però vaig intentar gaudir, amb un plantejament conservador i assegurant d’acabar bé», valora. 

La duresa va arribar amb la cursa a peu. «Havíem d’estar preparades per patir: era una marató molt dura físicament, amb uns 300 metres de desnivell, i també mentalment, perquè hi havia rectes infinites i ens feien anar a donar una volta per una zona, Energy Labs, on no hi havia ningú. Corria sola, només amb el meu patiment». Malgrat aquest final d'Ironman feixuc i exigent, Martínez, infermera de 31 anys, va fer bona la preparació d'aquestes setmanes prèvies i va dosificar l’esforç. Va ser així com va arribar a la meta  i va convertir-se, doncs, en una autèntica  finisher a la meca del triatló.