Aquest divendres 8 de setembre, a dos quarts de set de la tarda, el trio d’excomponents de la banda Hobbie tornaran a tocar de nou a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, i ho faran en motiu de la presentació d’un llibre ben especial, l’Empordà elèctric. Un viatge a les entranyes del rock dels anys 80 a l’Empordà. El volum escrit per Francesc Galí, publicat per Edicions Cal·lígraf, narra d’una forma exquisita la moguda empordanesa. Un fenomen cultural molt intens que va sacsejar la manera d’entendre i viure la música a l’Alt Empordà als anys vuitanta. Una terra propícia per acollir aquest canvi per «la situació transfronterera, la influència d’Europa i com en aquell moment, després del franquisme, hi havia moltes ganes d’explicar i dir coses. Això la va fer diferent de la vigatana, la madrilenya... Tot i que no va ser molt reconeguda», explica Galí.
Ara, gràcies al seu llibre i també a l’exposició «1989: Empordà elèctric», formada per materials relacionats amb l’eclosió musical  i que es pot veure fins al 13 de setembre al vestíbul de la biblioteca, ens volen explicar la història. Una idea que coincideix amb el pròleg del volum, obra del periodista Oriol Malló, que qualifica com a «imperdible», i que evoca «el record d’un temps que perviu en la memòria d’uns quants i que ara tots els empordanesos de bé tenen a les seves mans».

Galí narra aquells anys a través de dotze bandes: «Explicant la història de cada grup també faig un retrat de com era aquella època a diferents llocs. Per exemple, si parlo de Ganja, parlo de Portbou, que de fet era la segona població més important de la comarca. Molt diferent de com és ara, dos cinemes, plena de hippies...»

Aquests retrats els elabora en forma de crònica. Tot comença amb el primer contacte a través d’un dels membres del grup, i com a través d’una conversa viscuda en el present de l’època de la covid ens evoca cap a un passat ple d’anècdotes, secrets, peripècies. Una època de la qual el mateix Galí formava part directament com a baixista de Los Carbónicos: «Per a nosaltres i per a tots els grups, va significar tenir un espai on expressar-nos. No fèiem versions, ens explicàvem a través de la nostra música, les nostres lletres. Podíem explicar el que volíem de forma lliure».

Galí en guarda molt bons records, entre ells els assajos: «Cada dissabte i diumenge assajàvem a les Carbónicas Ferrer, i com que tot estava ocupat, assajàvem sobre un camió. Cadascú aportava la seva part a les cançons, en Miquel Coll més la música, jo més les lletres... Jo era el pitjor del grup, deia que era el segon pitjor bateria del món; el primer era en Sid Vicious dels Sex Pistols, que el van trobar pel carrer, després anava jo».

DALÍ ROCK. Tota aquesta empenta musical va culminar el 3 de maig de 1989 a la plaça dels braus de Figueres. Onze grups van tocar en directe davant de 1.500 persones; «per a tots els grups va ser una experiència espectacular. Sens dubte és un dels millors records que guardo d’aquella època».

El divendres 15 de desembre d’aquell mateix any va presentar-se el disc en vinil El gran masturbador. Un treball amb onze peces inèdites, creades per onze grups de la moguda emporda­nesa en homenatge a Salvador Dalí. El disc, patrocinat per l’Ajuntament de Figueres i promogut pel músic rosinc Carles Garcia, va editar-se amb 1.000 còpies. Galí relata al seu llibre els motius pels quals aquest recull musical excepcional no va tenir bona fortuna. Una dissort semblant a la que va tenir l’Associació Cultural Empordà Elèctric, creada el «3 de gener de 1990 per tots els grups que van participar al disc El gran masturbador, excepte Los Carbónicos», que no va acabar de quallar en el marc musical escènic del moment. Eren temps de canvi, l’eclosió del rock català dels anys noranta arribava.

ARA. Aquella època ja ha quedat enrere: «Abans hi havia sales, bars com L’Hort d’en Minguets, El Charly, L’Octopussy... Podies tocar a altes hores de la matinada sense que ningú et digués res». No només han canviat els escenaris. Segons el mateix Galí, en general, abans no estaven tan preparats musicalment com ho estan els grups d’ara. Els canvis també han arribat a l’estil; de fet, segons Galí el rock català actual «no existeix, l’estil que triomfa ara és més pop, més festiu...».