Dramaturg, assagista  i director d’escena, Jordi Coca va debutar com a novel·lista el 1971 i des d’aleshores ha anat publicant fins a una vintena de novel·les més. El darrer dia és la seva última obra, un relat que originàriament havia de ser un conte i que ha acabat esdevenint una novel·la que, entre altres coses, parla de la descoberta de noves capacitats d’estimar.

El 2012, en la segona edició del Punt de Lectura, Jordi Coca va presentar la seva obra En caure la tarda en la qual un personatge, una tarda de divendres plujós, evoca el seu recorregut vital i s’adona que la seva vida no val la pena haver-la viscut i que no ha donat res que valgui la pena, i ens convidava a sentir-nos identificats amb aquell no-ningú, «representatiu d’una Catalunya pobra d’esperit, mediocre, que viu en la mentida». 

Onze anys després, davant més de cent assistents, ha tancat aquesta tretzena edició i ho ha fet tot parlant d’El darrer dia, una obra en la qual Coca expressa de manera desinhibida sentiments i emocions sorgits a partir del moment en què un gat, el Núvol, irromp en la seva vida i li fa plantejar un munt de preguntes que l’ajuden a entendre millor l’animalitat de l’ésser humà. «Fins que el Núvol va arribar a la meva vida no era conscient que pogués estimar un ésser que no fos humà. El Núvol em va descobrir nous sentiments en mi», va confessar Coca.

«El gat és l’excusa per indagar en els límits i els mecanismes del coneixement, en el joc d’identitats i les màscares que tots portem», va explicar. L’artefacte narratiu resultant és una obra estructurada en dues parts ben diferenciades. En la primera el narrador comparteix la fascinació que li produeix el descobriment de la intel·ligència i la singularitat del gat, i podríem dir que hi domina la felicitat. En la segona part, en canvi, tot està tacat per la tristesa i el dolor provocat pel fet de saber que el Núvol morirà. «En realitat a la novel·la hi plana el tema de la por a la mort dels éssers estimats. El relat parteix de la certesa d’allò que deia Eurípides quan afirmava que per poc que visquem tindrem temps de patir», explica l’autor. 

Més enllà de la relació entre el matrimoni de Coca i el gat Núvol durant els dotze anys que va durar la convivència, El darrer dia aborda temes com l’acceptació estoica del pas dels anys, la relació del protagonista amb els habitants del poblet de Tirós, molt millorada gràcies justament al gat, la queixa del protagonista adreçada a un déu que castiga els homes per pecats que no han comès, la constatació que el paisatge rural no és per mirar-lo sinó per treballar-lo... Tot plegat són temes que ens porten a la preocupació existencial que domina en tota la producció literària de Jordi Coca, el qual confessa que en realitat «volia parlar del fet de fer-se companyia, de tenir cura dels altres, i també de la mort». 

Amb un ús molt calculat i eficient de referències a un seguit d’autors com Txèkhov, Bergson, Maeterlinck, Marguerite Duras o Sartre, Jordi Coca aconsegueix fer-nos partícips de la seva convicció que «avancem per la vida a les palpentes; el que ens trobem, per més previst que estigui, no deixa de ser una successió de sorpreses», segons va comentar, i va afegir que vol reflexionar sobre el fet que «l’amor és una estratègia que han hagut d’inventar els humans per sobreviure davant la poca cosa que som; sense amor filial o paternal els infants no podrien sobreviure».  

En diferents moments de la seva intervenció a la plaça Major del veïnat de l’Estrada, Coca va insistir en el goig que li produïa el fet de veure la plaça plena per protagonitzar plegats aquesta comunicació entre l’autor i els seus lectors o possibles lectors i va voler advertir que «a la vida real, a diferència de les sèries, no passen coses notables a cada moment, sinó que tot té un altre ritme. En la meva literatura sempre he procurat demostrar que aquestes coses quotidianes, aparentment insignificants, estan carregades d’intensitat. Aquí per primera vegada he introduït elements fantàstics», i va afegir: «En realitat El darrer dia és sobretot la memòria d’una experiència idíl·lica, d’un lapse d’amor perfecte, i l’he volgut escriure sense sentimentalismes ni nostàlgia».