Un ascens en ple estiu. Així ha viscut el primer equip masculí del Club Bàsquet Adepaf el salt a Copa Catalunya, categoria que van trepitjar per última vegada fa deu anys. Tot i que els empordanesos van acabar el curs passat en la quarta posició de Primera Catalana –plaça que a priori no donava dret a pujar–, la Federació Catalana de Bàsquet ha comunicat recentment a l’entitat figuerenca que l’any vinent competirà a la cinquena màxima categoria del bàsquet.

Com heu rebut la notícia d’aquest ascens?
És un èxit molt gran per tot el club, es tracta del primer ascens de l’equip sènior masculí en més de vint temporades: els anteriors havien estat de Copa a EBA, l’any que vam fer la final four a Figueres, i un parell d’anys abans el de Primera Catalana a la llavors Primera Divisió Nacional, categoria que després es va reconvertir a l’actual Copa.

El salt de categoria reivindica el club i la seva història, en certa manera?
L’ascens és molt positiu per molts motius. El primer dels quals perquè ens serveix per marcar diferències i posicionar-nos com l’equip que té el sènior masculí a una categoria més elevada a la comarca. A més a més, jugant aquest any a Copa Catalunya ens estem posicionant també com un dels clubs que té l’equip sènior masculí en una categoria més alta a la província: després del Girona (ACB) i dels tres equips que hi ha a EBA –Bisbal Bàsquet, Quart i el Salt, a qui el Girona va cedir la seva plaça–, a la categoria de Copa només hi ha el Girona B i nosaltres, i entenem que això és un fet prou representatiu.

Fa dues temporades competíeu a Tercera Catalana...
Sí, és un gran èxit si ho mirem des d’on venim. Fa dues temporades estàvem a Tercera Catalana i vam fer la compra administrativa de la plaça de Primera Catalana i, aquest any, hem pujat esportivament a Copa Catalunya. A més, l’ascens també és un gran reforç per a la figura del director esportiu i entrenador del primer equip, en Cristian Ruiz, que va ser capaç de salvar l’equip a Primera Catalana en un play-off de descens dramàtic, i el curs passat va agafar l’equip des del principi de temporada i va ser capaç de firmar un any històric amb una sola derrota a casa, al fortí de Castelló.

A Castelló s’ha viscut un gran ambient, aquest curs.
Sí, després de molts anys és el primer cop en el qual tota la nostra massa social –jugadors i famílies dels equips de formació– ha vingut regularment als partits, en aquest cas a Castelló. Amb la falta d’instal·lacions que tenim a Figueres, que ens obliga a entrenar i jugar a tres o quatre pavellons diferents de la comarca, Castelló ha estat un punt de trobada que ens ha permès veure’ns, parlar i gaudir del bàsquet.  L’ascens també és un premi, i un agraïment, al club de bàsquet de Castelló i a l’Ajuntament per tota l’ajuda, el suport i les facilitats que ens han donat aquestes temporades que fa que col·laborem.

L’afició pot pensar en cotes més altes, a partir d’aquí?
Aquest ascens de mica en mica ens acosta a l'objectiu que tenim marcat a mitjà termini, que és el d'arribar a categoria EBA, la categoria més alta en què raonablement podem aspirar com a club, tant en l’àmbit esportiu com econòmic. De fet, ja hi vam competir fa vint anys, quan estàvem vinculats en aquell moment al Valvi Girona: per tant, no estem parlant de res que no sigui possible.

Com pot fer variar la planificació aquest salt de categoria?
Entenem que ens permetrà retenir alguna temporada més als jugadors forans que hem portat d’Argentina i sobretot de Nigèria, que ens han ajudat moltíssim des del punt de vista esportiu, però també social. Volem que continuïn desenvolupant-se com a jugadors aquí, que ens ajudin a seguir creixent i arribar a EBA. I si algun dia poden fer el salt al bàsquet professional, endavant. En definitiva, el pas a Copa és la constatació que estem semiprofessionalitzant l'estructura del club a poc a poc, un fet que és visible sobretot des de l'arribada d'en Cristian Ruiz. Això provoca un efecte crida per a nous possibles jugadors i entrenadors que en un futur tinguin ganes de formar part d’una línia de bàsquet en el nivell més alt possible dins les nostres possibilitats.