Assagista, doctor en Biologia i director de la revista científica Mètode, Martí Domínguez ha estat guardonat per les seves novel·les sobre personatges històrics com el comte Buffon, Goethe, Voltaire o el pintor Cézanne. Guanyador del IV premi Proa de novel·la amb Mater, la seva presència en aquesta edició del Punt de Lectura se suma a la d’altres autors del País Valencià com Joan Benesiu o Manuel Baixauli, que hi han participat en edicions anteriors com a representants d’autors de fora del Principat que escriuen narrativa en català.
Afable i molt proper, rigorós i didàctic, Domínguez va deixar clar que, malgrat el debat obert sobre quin és el subgènere al qual pertany Mater, la seva darrera novel·la, ell sosté que no ha escrit una distopia, ni un text de ciència-ficció, sinó que «en aquesta ocasió volia escriure una cosa que resultés divertida i atractiva, amb un punt de novel·la d’aventura, de novel·la d’iniciació. En el fons, Mater és un llarg conte filosòfic, a la manera del Càndid de Voltaire. He volgut escriure un text construït a base de frases curtes, amb presència de molts aforismes i amb molta acció. Si jo li hagués de posar una etiqueta, diria que he escrit un relat esperançat d’anticipació, una novel·la d’idees». 

Convençut del fet que allò que ens fa humans és la relació maternofilial, en aquesta ocasió l’autor situa l’acció en un futur no gaire llunyà, en una societat de posthumans en la qual les gestacions tenen lloc fora del cos femení, en un úter artificial, un biosac. Quan l’atzar vol que Zoe Hamer, una posthumana estudiant de biotecnologia i poeta, quedi embarassada i hagi de fugir al bosc acompanyada de Charles, un científic dissident especialista en pugons, començarà un viatge ple de perills en un intent de ser mestressa i senyora d’un destí que li volen arrabassar, en un món que no admet la diferència i on s’aniquila el fet particular.

Preguntat sobre l’origen d’aquesta novel·la, Domínguez va comentar: «jo no soc cap visionari; el que sí que ho va ser és el genètic Haldane, el qual el 1924 va escriure un text sobre quin seria el futur de l’home i va crear la paraula ectogènesi. Ell situava aquesta pràctica com una realitat el 2074. El seu llibre va influir en Huxley i la seva novel·la El món feliç. Jo he volgut provocar una reflexió més ètica que científica perquè, de fet, els bio­sacs ja són una realitat a la Xina. El que cal veure és la qüestió ètica i com evoluciona. Estic convençut que caldria actuar de manera que la ciència fos més d’ús públic que no privat per controlar-ho més bé, però en un món en el qual el neoliberalisme ferotge ho impregna tot i on no sabem quin ús privat es pot fer de les patents que es creen, cal plantejar-se on es posa el límit. La tecnologia té una doble cara i cal pensar-la.  Aquesta és la gran qüestió».

Mater ens planteja un munt de dilemes ètics provocats pels avenços de la genètica. «Jo he volgut obrir el debat sobre què passaria en el moment que es comencés a practicar l’ectogènesi humana i hi hagués aquesta doble societat: una que està millorada genèticament i una que no». 

En la seva novel·la L’esperit del temps es descriu la participació activa del protagonista en un programa de reproducció selectiva per a la millora de la raça ària i Domínguez va comentar que «el fet de descobrir el passat nazi de Karl Lorenz em va dur a escriure aquella novel·la amb l’objectiu de denunciar fins on pot arribar una ciència sense consciència. Perquè el coneixement i la cultura no són suficients per millorar l’ésser humà. Avui més que mai, vivim en un món en el qual les idees difoses en una mena d’epidèmia memètica (de difusió de memes) poden dur tot un poble a un atzucac, com ja va passar a l’Alemanya nazi». 

En la seva exposició, davant els setanta assistents, Domínguez va denunciar que «la societat viu una mica d’esquena a les grans troballes científiques i caldria que estiguera més interessada i informada».