La quarta sessió del cicle Punt de Lectura ha tingut com a protagonista Imma Monsó, una escriptora que tendeix  a regalar-nos un ventall de personatges molt peculiars, en cert sentit estrafolaris, que li serveixen per generar estupefacció primer i reflexió després. Una autora, també, que defensa que «la narrativa és un lloc privilegiat per narrar com va passant el temps i com anem canviant, com anem sent altres».

En la seva darrera novel·la, La mestra i la Bèstia, ens ofereix una excel·lent novel·la d’iniciació, una obra en referència a la qual ens diu que «se situa en un temps en què tot passava per la lletra impresa i en què regnava la ingenuïtat, un valor que cal defensar en una època sobreestimulada com la que estem vivint».

Convençuda del fet que «fer ficció no representa allunyar-se de la realitat, ans el contrari», Monsó va comentar que en la base d’aquesta història hi ha una certa idealització del poble del seu pare i de la memòria de la seva mare, una mestra rural.

Filla i neta de mestres, Monsó crea un personatge, la Severina, nascuda l’any 1942 i educada  d’una manera singular en una època plena de silencis i en el si d’una família que parlen en clau de tot allò referent al Règim, a la Guerra Civil i a l’activitat clandestina del pare. «Quan la Severina decideix sortir d’aquesta bombolla amb la qual l’han volgut protegir i va a fer de mestra rural a Dusa, un poble imaginari de l’Alta Ribagorça, tot esclata perquè el seu saber només és llibresc (no és ni social, ni politicosocial perquè no ha estat socialitzada) i per tant s’adona que els alumnes saben més que ella i descobreix que un poble petit és un món amb una estructura molt complicada i entén el significat d’aquell refrany que diu: poble petit, infern gran». 

Preguntada sobre el motiu d’haver tractat aquest tema del silenci, Monsó va explicar que el va voler tractar per una qüestió personal.  «Quan la mare va morir, vaig voler evocar el seu passat de mestra a l’Alta Ribagorça i quan vaig començar a refer aquella història i la de la meva tia i la meva àvia, que també eren mestres, vaig descobrir una informació sobre la feina de passador que havia fet el meu pare i també que havia estat sotmès a un judici sumaríssim i va anar a parar a un camp de concentració. Curiosament la mare mai em va parlar de tot això i jo vaig decidir buscar el seu expedient. En la part final de la novel·la faig referència a tota aquesta qüestió».  

Davant les més de vuitanta assistents a la sessió, Imma Monsó va parlar de la importància dels primers vint anys de vida del seu personatge i del valor especial que té aquell temps intern del que parla Bergson. «Aquesta és una novel·la de temps intern; jo he volgut que l’any a Dusa, el primer destí de la Severina com a mestra, sigui decisiu en el coneixement del seu passat. M’he adonat que quan la gent es fa gran i va perdent la memòria, com si anés perdent capes, els primers anys triguen més temps a desaparèixer. Per la Severina els primers vint anys han sigut més llargs que els altres 57, que li han passat com una exhalació».

Preguntada sobre el perquè en les seves novel·les hi ha una presència notable de la música, Monsó va comentar que «no hi cap art, ni la pintura ni la poesia, ni la novel·la, que pugui transmetre emocions amb la immediatesa amb què ho fa la música. En aquesta ocasió he volgut introduir el tema del cantar baixinho de João Gilberto perquè penso que s’adiu amb el tarannà de la Severina, amb la delicadesa, el no cridar, dir les coses que ningú ha d’escoltar però que són més interessants del que sembla. També hi he posat la referència al lead i a alguna peça de Duke Ellington. A mi la música em serveix per acompanyar i culminar les relacions entre personatges, especialment les romàntiques».

Plena de detalls delicats i subtils, amanits amb tocs d’humor, La mestra i la Bèstia ens revela la manera com les diferents generacions que van viure la Guerra Civil i la dictadura s’aproximen als mateixos fets històrics. «Davant del revisionisme històric i el neoliberalisme, els quals ens repeteixen que tot comença avui i que el passat no importa, jo reivindico el present fet de passat», va afirmar Imma Monsó».