A la novel·la La llei de l’hivern, guanyadora del premi Josep Pla de novel·la, la protagonista vetlla la mort del seu avi i, conscient que demà o demà passat no hi serà, li «fa fotos amb els ulls» per retenir-lo dins seu, per convertir-lo en una presència invisible que l’acompanyi sempre més. 

A la tercera sessió de cicle Punt de Lectura, Gemma Ventura Farré va reunir més de cent persones en una sessió memorable durant la qual va anar encadenant reflexions sobre els temes presents en aquesta novel·la en la qual «no passa res» però on la protagonista ens porta a reflexionar sobre el pas del temps, la mort, la solitud com aprenentatge, l’atzar, la imaginació, la importància de l’invisible...

Carregada de simbolisme i amarada de poesia, La llei de l’hivern és un text una mica naïf en el qual tot sembla respirar innocència. «En realitat, el to innocent que domina a la novel·la és volgut. Crec que jo soc una mica innocent i els meus personatges també ho són. Jo vaig escollir fer el relat en primera persona perquè em va semblar que era més intens, que era com estar dins del cap d’algú. Però aquesta primera persona ingènua, a vegades també és dura i interpel·la els lectors amb duresa. De fet és així perquè és com em va sortir» va comentar l’autora.

Sobre el procés de treball utilitzat en aquesta ocasió Ventura va confessar que «quan escric em deixo portar, escric com viatjo, tot ho vaig trobant. És com si escrivís algú que tingués dintre meu. A vegades penso que m’agradaria ser més disciplinada i tenir més control del que passarà en el procés d’escriptura, però el cas és que no soc així i segur que no em sortiria bé. Escric per saber què escric, necessito el misteri. És com fer un acte de fe i seguir-lo, sense saber ben bé on acabarà portant-me.» 

Preguntada sobre la importància de la intuïció, l’autora de La llei de l’hivern va respondre: «el meu personatge té fe en els miracles, jo també, de fet crec que el més important que tenim és la intuïció, és una força que et serveix com de brúixola que ja està anant cap on tu vols. Davant d’aquest fet, o bé la reprimeixes perquè la por et fa capar-la, o bé hi confies. Les pors són molt perilloses perquè són un monstre, una invenció de tu mateix que et fas i que si te les acabes creient et governen. Cal confiar en el que vindrà, i això és bonic. Deixar anar és la condició perquè arribin coses noves.»

Escrita durant una estada a Escòcia, la primera novel·la d’aquesta mestra de formació convertida en periodista al digital Catorze és un llibre carregat de detalls, de descripcions minucioses altament poètiques. «Estic convençuda que per escriure has de saber mirar. Jo diria que gairebé escrius amb els ulls. Jo veig una cosa, a vegades diminuta, senzilla, que m’impacta, i escric sobre això. Són detalls que pesco en aquest present que no para de ser nou. Però després també cal saber escoltar el que has escrit, cal copsar la melodia del que dius, el tempo de cada frase.»

A les entrevistes que publica, Gemma Ventura crida l’atenció per la capacitat que demostra per aconseguir que els entrevistats obrin el seu jo més recòndit. «Penso que tant a la feina de periodista com a la de mestra, cal saber escoltar, convertir allò que t’han compartit en una cosa atractiva i comunicar-ho de manera fàcil» comenta, i encara afegeix: «M’interessa el tracte amb la gent que viu des dels marges, la innocència que hi ha a la mirada dels nens petits perquè no inclou un relat. És una manera de permetre’t la sorpresa i la meravella.»
Plena de referències a la importància d’allò que no es veu i que sovint acaba essent més important que les coses tangibles, La llei de l’hivern insisteix en el fet que «les coses duren el que duren i no passa res si s’acaben perquè vol dir que han existit.»

En la seva xerrada a Agullana Gemma Ventura va posar l’accent una i altra vegada en la diferència entre “el temps dels rellotges i el temps dels records”, i en el fet que la transcendència de les coses no radica en el que duren sinó en el que en queda i va defensar que allò significatiu no és el QUÈ sinó el COM.