Després d’haver-se deixat seduir per la vida del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer, tetraplègic i autodidacta, i d’haver-ne fet la novel·la Plans de futur, guanyadora del premi Sant Jordi l’any 2012, Màrius Serra ha tornat a sentir-se atret per la bio­grafia d’un home singular, el pintor Maties Palau Ferrer, i el resultat final de la recerca és la novel·la La dona més pintada, que, per cert, dedica al mal­a­gua­nyat Vicenç Pagès Jordà. 

Si Plans de futur era una novel·la sobre l’esperança, en aquesta ocasió l’autor reflexiona sobre el debat entre art i comerç i torna a explorar els límits entre realitat i ficció. El resultat és que, com diu Màrius Serra , «sovint el lector se sent obligat a especular sobre si allò que llegeix va succeir en el pla del que anomenem la realitat o és fruit de la meva imaginació novel·lesca».  

Hereu de Picasso i admirador de Dalí, Maties Palau Ferré, el pintor de Montblanc, va ser un artista que va assolir una certa notorietat i que es va fer especialment famós quan va decidir cremar els olis que pintava, com a protesta a una sentència condemnatòria que ell creia injusta, fet que el va convertir en un personatge mediàtic.

Màrius Serra especifica que a La dona més pintada ha fet «una novel·la i una ficció anotada, on s’explica el que és real i el que no». En el relat, els personatges amb aparença novel·lesca, com la dona més pintada, acaben sent reals, i els personatges de naturalesa més periodística s’acaben convertint en personatges altament literaris. Tot això és possible perquè el que ha creat Màrius Serra és «un artefacte narratiu que permet reflexionar sobre l’equilibri entre la realitat i la ficció i que demostra que una cosa és falsificar i una altra molt diferent és generar fic­ció, i que curiosament des de la fic­ció assumida com a tal es pot generar emoció».
Autèntic mestre en el control del ritme de les seves intervencions, Màrius Serra va mantenir ben viva l’atenció dels més de 130 assistents que van omplir el jardí de La Concòrdia a la segona sessió del cicle Punt de Lectura. Amè i subtil, rigorós i divertit, brillant i didàctic, Màrius Serra va demostrar una vegada més la seva extraordinària capacitat de comunicació.

En abordar el tema de la realitat i la ficció, Serra va manifestar que «la ficció té una lògica interna però la vida no la té. L‘època actual es caracteritza pel fet que sovint els teòrics expenedors de veritat com ara els polítics, periodistes, jutges, usen fets reals per falsificar la realitat i enfront d’això, a vegades la ficció com la novel·la conté més veritat que un document notarial». «En aquesta ocasió», va afegir, «el punt de partida és tan delirant que el lector oscil·la constantment entre la versemblança narrativa i la credulitat humana». 

Sobre l’ambigüitat que caracteritza el protagonista de la novel·la, Màrius Serra va voler deixar clar que «Palau Ferrer va ser un home que va voler fugir dels circuits comercials i de les galeries i això el va dur a complicar-se la vida en signar un contracte sense saber l’abast real del compromís que assumia; aquest fet li va comportar un judici amb una sentència condemnatòria que ell no va assimilar». També va incidir en l’admiració o enveja per la capacitat de Dalí per vendre el que feia.

La dona més pintada ens indueix a reflexionar entorn del paper del protagonista i de l’antagonista en un relat i evidencia que sovint prenem partit a favor d’algú per raons ben subjectives. «En l’època molta gent va posar-se a favor de Palau Ferrer pel prestigi que la condició d’artista li donava i es va posar en contra d’en Miquel Peirats pel fet de ser un promotor immobiliari, una dedicació que associem amb negocis poc transparents. Legalment, en canvi, és evident que qui tenia tota la raó era el promotor», va explicar Màrius Serra, el qual va aprofitar per reivindicar la novel·la com «un espai en el qual no cal jutjar ningú».

L’ús de la primera, segona i tercera persona narrativa va ser objecte de comentari en el debat amb el públic. També es va debatre sobre la divisió de la novel·la en tres parts ben diferenciades i la presència d’unes notes que, volgudament, tenen una mida que les fa difícils de llegir però que permeten especificar quines coses són reals i quines són PIN, és a dir, producte de la «portentosa imaginació del novel·lista».