Hi ha un petit portal, al carrer Sant Sebastià de Maçanet de Cabrenys, que et transporta al passat. El salt enrere no és gaire pronunciat, qui s’hi aventuri difícilment perdrà l’equilibri, però sí que supera un abisme de nostàlgia que pot fer encoratjar el vertigen amb relativa facilitat. Un cop dins, aquest mareig propi de viatjar en el temps a bord de l’enyor es topa amb una frase que despista: a la paret, palplantat en un pòster discret, René Magritte recorda allò de Ceci n’est pas une pipe, una sentència que omple la sala de certesa. Sí, Magritte té raó, perquè al davant tan sols hi ha un cartell amb una proclama –un de tants!–, i és precisament això, aquest pragmatisme fred i alhora absolut, el que l’artista volia reivindicar fa dècades amb la sèrie de quadres La trahison des imatges: «La famosa pipa... Com m’ho va retreure la gent! I, no obstant això, ¿es podia omplir? No, només és una representació: així doncs, si hagués escrit al quadre ‘Això és una pipa’, hauria estat mentint!», va explicar el pintor surrealista al crític d’art Harry Torczyner.

El pòster comparteix protagonisme amb pipes reals, tangibles, que estan escampades arreu del vestíbul: existeix, en certa manera, un diàleg mut entre la il·lusió i l’evidència; entre la voluntat de Magritte i l’autenticitat que neix del treball artesanal de Segimon Baulenas (Vic, 1952). Les seves mans van manufacturar la primera pipa el 1973, ara fa cinquanta anys. «Al principi n’hi havia més de trencades que no pas de ben fetes, això és com tot», deixa anar abans d’embolcallar la història del context que pertoca. 

Va arribar a Maçanet quan tenia 18 anys empès per una proposta laboral: treballar a la fàbrica de pipes Salvatella fundada per Enric Moulines, on ja hi havia el seu pare. Era una de les úniques indústries del ram de l’estat, juntament amb altres negocis al País Valencià o a Osona –a Vic i Torelló–. Que la localitat alt-empordanesa fos un dels epicentres del sector es devia als boscos que l’abracen, on la rabassa de bruc, que és la matèria primera a partir de la qual s’esculpeix la pipa, hi era molt present. I això, és clar, va fer aflorar un projecte empresarial que donava feina a força llars del municipi: primer, especialitzant-se amb els escalaborns, és a dir, amb la peça de fusta de bruc que s’havia d’esculpir; i després, elaborant també els acabats. 

DE LA FÀBRICA A L’ARTESANIA. A Maçanet, en Segimon va iniciar-se com a aprenent i en acabat va resseguir una progressió gradual: va convertir-se en encarregat i, els últims anys, va ser cap de producció. Aquest darrer rol el va ocupar quan la fabricació ja minvava, el que va derivar en una reducció de personal i en el sorgiment d’una agonia que es va acabar el 2000, quan els números van obligar a abaixar la persiana definitivament. No va ser un fet excepcional: totes les fàbriques de pipes del país van tancar excepte una, ubicada a Aldaia, a prop de València, que encara avui resisteix dempeus. 

El llegat d’aquelles companyies, en alguns indrets, va adoptar la forma d’artesania. És el cas del nostre protagonista maçanetenc, que va aprofitar els seus coneixements per crear, el mateix any 2000, Sigmund Pipes. En efecte, que el cèlebre Sigmund Freud fos un fumador de pipa va servir per donar una empenta en el màrqueting de la iniciativa. 

"Qui té una pipa meva no en trobarà cap d’igual enlloc"

Des del seu humil taller –situat a continuació del vestíbul– en Segimon dur a terme una tasca única, i no només per la seva singularitat –té controlats ben pocs mestres artesans de pipes: un a Amer –en Joan Soler–, un altre a Barcelona... i pareu de comptar–, sinó també pel resultat que se’n desprèn:  «Qui té una pipa meva no en trobarà cap d’igual enlloc». Aquesta, de fet, és la premissa bàsica que es defensa a la sala de màquines del carrer Sant Sebastià, on el torner es dedica sobretot a la reparació – «ningú més ho fa, això» i a l’acabat, mentre que un serrador de Sarrià de Ter l’hi prepara uns escalaborns que requereixen un procés pacient abans de feinejar-los: s’han d’humitejar, bullir durant vint-i-quatre hores i deixar reposar un any o un any i mig per tal que la fusta sigui consistent.

Rodejat de torns, serres, llimes i vernissos, en Segimon comença la tasca amb el suport de les perspectives:  «La miro i amb un llapis dibuixo la forma que pot tenir; a partir d’aquí la serro, la treballo i li dono cos». No té cap model predilecte, tot i que puntualitza que als països llatins la tendència és la pipa encorbada. Això es nota en les comandes, la majoria arribades d’arreu de l’estat – «el meu fort de clients és a Madrid, on hi ha moltes persones que són el perfil de fumador de pipa: gent d’oficis lliberals i d’una certa classe social»–, però també de Sud-amèrica i, amb força menys presència, de països europeus. Gairebé totes les vendes s’efectuen a través de la seva pàgina d’Internet, una plataforma que gestiona de dalt a baix i que evidencia, si observem les peticions de compra, que fumar en pipa és una acció allunyada dels joves i de les dones, tot i que hi ha certs repunts. «Hi ha dones que fumen i cada cop van entrant joves, sí, però el percentatge més gran continua essent el perfil d’un home d’edat elevada», diu l’artesà, qui fa uns anys va deixar de fumar per motius de salut.

8.600 PIPES. Potser per comptabilitzar la seva passió, en Segimon referencia cada pipa que crea des de l’any 2010. «Actualment, vaig pel número 8.600, i mentre pugui continuaré: és una feina romàntica, és la meva vida». Allà on siguis pren-ne nota, Magritte.