Durant anys el patrimoni de l’antiga església de Sant Andreu de Vila-robau, a Ventalló, s’ha anat escolant. Les pintures romàniques del segle XII, una joia d’època a casa nostra, han anat caient en l’oblit embolcallades pel silenci, aquell company de viatge que ben sovint constata l’absència: no només l’absència d’un passat vital i quotidià, també la manca de cura i dedicació per mantenir i preservar aquesta memòria reculada.

Però des del 20 d’abril les batzegades de vida al temple tornen a aflorar. Aquell dia van finalitzar els treballs de restauració i conservació de les pintures murals de l’absis, una tasca emmarcada en el procés d’una intervenció més global que ha de comptar amb altres treballs futurs. Per arribar fins, però, cal pujar al mirador de la perspectiva. 

EL CONTEXT. Avui, la titularitat de Sant Andreu de Vila-robau pertany al Bisbat de Girona, tot i que l’Ajuntament, el març de l’any passat, va segellar un conveni de cessió d’ús de 40 anys que va resultar fonamental. L’acord va desencallar la sol·licitud de subvencions, un fons que el consistori havia demanat insistentment a la Diputació de Girona, però que fins aleshores sempre havia estat denegat. Abans de l’ajuda econòmica, i per tant abans de l’anhelada actuació, el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) va fer dues intervencions d’urgència –de consolidació d’alguns fragments molt malmesos– en un període de quatre anys, per tal que les pintures no es deterioressin més. Unes accions, aquestes, que evidenciaven l’estat agònic d’una obra dibuixada molt probablement pel mestre d’Osormort, el rostre d’un dels corrents destacats de la pintura romànica del país, entrellaçat amb el romànic d’Aquitània. 

L’aportació de la Diputació va suposar la major part del cost de la intervenció, mentre que la resta va anar a càrrec del mateix Ajuntament. Els treballs es van iniciar el novembre de 2022 i van finalitzar cinc mesos després amb la fita principal assolida: salvaguardar les pintures, però també mantenir dempeus un llegat més transversal, els batecs d’un poble. «És una molt bona notícia, perquè es degradaven cada mes que passava, i amb aquesta actuació ho hem evitat; ara estaran conservades durant molt temps», apunta l’alcaldessa de Ventalló, Remei Costa, que subratlla, d’altra banda, que la millora no ha d’acabar en aquest punt: «La tasca principal era actuar amb els frescos, però a partir d’aquí hem de continuar fent petites obres: en els altars laterals, en la consolidació de morters...».

FER MEMÒRIA. El desenvolupament dels treballs ha significat una veritable descoberta patrimonial. Així ho reconeix Costa, que apunta que el sorgiment de restes arquitectòniques ha donat pistes a l’hora d’entendre el context pretèrit de l’església, protegida com a bé cultural d’interès local. És per això que va brollar la necessitat d’elaborar una memòria específica–que en aquests moments s’està redactant–, un document que servirà per explicar tot allò que s’ha desvetllat aquests dies, com ara els resultats de les proves del carboni 14, que han determinat que el morter de base és originari del segle XI. 

En certa manera, aquesta memòria també tindrà una utilitat reivindicativa: les seves pàgines han de recordar que un lloc, un espai, ha estat ben a prop de desaparèixer del relat patrimonial de la contrada. Ara, i amb l’embranzida que suposa aquesta primera acció, des de l’Ajuntament es marquen com a objectiu poder-ne lluir la riquesa artística i històrica. Ho volen fer de mica en mica, primer acabant de completar tota la feina pendent i després convertint l’església en un indret visitable alguns dies a l’any –«s’hi podria fer algun concert d’estiu», diu Costa– i afegint-la entre els projectes de digitalització del patrimoni cultural que el Consell Comarcal ressalta a través de fotografies de 360 graus. 

Amb tot, les pintures de Vila-robau ja no cauen a trossos. Han reviscut per constatar una herència valuosa, però també per remarcar la necessitat d’una tendència: treballar per fer valdre el romànic a l’Empordà, massa sovint descuidat o enrunat. Massa sovint obligat a restar emmudit.