Ens heu fet esperar quatre anys...
J. D.: Ens ho hem pres amb molta calma. Des que vam començar vam fer, tocar, gravar, treure un disc. Òbviament va venir el covid i durant aquests mesos no vam fer res. Era tan merda... Després vam sortir amb una altra energia.
A. T.: El fet principal va ser la incertesa. Vàrem convertir el local d’assaig en un estudi de gravació i componíem alguna cançó en paral·lel. Després ens vam veure amb l’energia i la capacitat de poder planificar amb més garanties.

Què té Casa Linda que no tenien Balanceo o Fruto Panorama?
J. D.: És una evolució a tots els nivells. Tant sonor com de cançons. Sempre intentem canviar, fer coses noves. Si no, ens avorriríem.
A. T.: L’hem fet sense tenir una idea clara del que havia de ser. És un disc molt eclèctic. Volíem treballar les cançons diferent i hem triat productors especialistes en el que ens interessava destacar a cada tema. Paradoxalment, tot i que està format per cançons soltes, quan l’escoltes sencer té una gran sensació d’unitat. No sabem per què,  però ha quedat però molt rodó. No ha estat de forma intencionada, però a vegades les coses no són del tot controlables i tenen vida pròpia.

M’imagino que és en part també per l’ordre en què l’heu muntat.
J. D.: Cert. Potser, com diu l’Aleix, les cançons van anar sortint sense estar pensades per anar conjuntament, però després ho hem intencionat. Ho hem anat filant. L’ordre està molt pensat. A nosaltres també ens agrada escoltar discs de principi a final, on hi passa una història completa.

Hi  ha cançons, com per exemple «¿Qué hay del placer?», que sense deixar de ser vosaltres m’han sonat diferent. És la percussió, el ritme?
J. D.: Li vaig dir a l’Aleix que volia «fer més percussions, estic avorrit de lo de sempre, potser vull treure’m plats, potser vull posar-me’n, posar un pad amb coses electròniques però jo vull percussió». Per mi va ser una premissa molt important. Afegim tot el que jo pugui tocar. Volem aprofitar més el que puguem fer.
A. T.: En aquest cas, a tu (mira a en Joan).
J. C.: Sí [riu]. L’Aleix ja no el podem aprofitar més, té les mans ocupades, els braços ocupats, la veu... Jo crec que podia arribar més lluny i «¿Qué hay del placer?» n’és un bon exemple. 

A «Passar pantalla» sentim la lletra en basc i català. Us hi heu sentit còmodes?
A. C.: Molt. Més del que ens haguéssim imaginat. Tot i que ja havíem cantat en català abans amb TV3.
J. D.: Sempre hem dit que ho fem en castellà perquè el projecte va començar així. Passar-nos al català és un recurs creatiu perquè no ens sortia res en castellà. Després s’hi va apuntar en Gorka i encara li va donar un punt. A part que l’Aleix pronuncia molt bé l’euskera quan ha de cantar en un concert.

«Casa Linda» és suau com una balada dins d’un disc heavy. D’on surt un tema tan singular?
A. T.: Va sortir així, amb aquest caràcter més reposat. Una cançó protesta des d’un punt melancòlic. En Joan va dir que es quedaria així, però que sonés amb unes guitarres més grans, que quedés «cançó cançó» i no una cosa «maquetera». La vam avançar com a primer single perquè parlava també de la temàtica, portava el nom del disc. La vam tocar molt a l’última gira de sales... Ara no la toquem, ens esperarem a la nova gira de sales.

El disc acaba amb «Conmigo», un tema que arrenca amb una base de distorsions. Han vingut per quedar-se?
J. D.: Després d’haver fet tot el disc, va arribar un dia l’Aleix amb aquesta cançó amb guitarra acústica... I jo vaig flipar. És boníssima, però no la podíem deixar en acústica perquè ja teníem «Casa Linda». Vam decidir fer una cosa que sempre hem volgut fer. Una cançó per tancar els bolos, per al final de festa. Agafant com a referent Gorillaz i alguna de Strokes més electrònica com a inspiració, ens hi vam posar. Va ser un experiment i un divertimento per a nosaltres. Després va entrar l’Emili Bosch a fer-la. Si ha vingut per quedar-se... No ens ho hem plantejat.

Entre els molts missatges de les lletres m’ha agradat el d’«A tu lugar», on parleu de «deja de mirarte en el espejo y compararte con los seres de las redes». Som esclaus d’aquest sistema d’autoavaluació?
J. D.: Sí ho som. M’atreveixo a dir que un 100%.

I vosaltres?
A. C.: També. Des de fa temps nosaltres no compartim la nostra vida privada, ja no ho necessitem. Potser si no ens dediquéssim al que ens dediquem compartiríem alguna cosa. Ens sentim obligats a fer-ho com a músics perquè sinó, sembla que no existim. Tot i que això és una idea fictícia. Si jo esborro les xarxes i deixo el mòbil a casa, continuo existint. Aquesta cançó va sortir perquè gent pròxima pateix aquesta obligació de mostrar constanment el que fas, de comparar-te amb els altres. Aquesta pressió fa que no estiguis bé. D’estar més pendent del que diran que de fer el que tu vols. Converteix les nostres vides en productes de consum. En una cursa per veure qui fa més.
J. D.: S’ha fet un pas endavant, però massa endavant. Si ens haguéssim quedat en un punt entremig i haguéssim utilitzat les xarxes per millorar les comunicacions que hi havia... Però des del moment en què tots depenem d’això, preferiria que no existissin.

La vostra feina fa que us exposeu constantment de forma pública. Com porteu aquesta pressió?
J. D.: No en tenim. Una de les coses més boniques que tenim és una base de fans molt sòlida. Ens els creiem, els escoltem i hi confiem. Sabem que si fem alguna cosa que no els agrada, no baixaran del tren tan ràpid, i això ens treu molta pressió.

"A vegades també ens oblidem que el primer oient és el músic. Tenim companys de professió que estan tocant en grups que no els agraden gens. Ho fan perquè necessiten diners. Nosaltres no. No entenem, ni entendrem, la música així"

A. T.: A vegades també ens oblidem que el primer oient és el músic. Tenim companys de professió que estan tocant en grups que no els agraden gens. Ho fan perquè necessiten diners. Nosaltres no. No entenem, ni entendrem, la música així. Nosaltres fem el que ens agrada. I ens agrada molt. Això ja és el nostre èxit. La pressió està perquè ens agradi a nosaltres. Sempre ho hem viscut així.

Els pròxims concerts que apareixen a la web són de festivals. Només toqueu a escenaris grans ja? Quan us veurem aquí a prop?
J. D.: No. Tenim els festivals perquè hem tret el disc a l’abril i al maig-juny no et poses dins les sales. En breu anunciarem la gira de sales que farem de l’octubre fins a l’abril de l’any vinent. La idea és no parar, anirem per Sudamèrica. Considerem que el millor lloc on podem presentar un disc com Casa Linda és una sala. Vindrem a prop. Encara no ho podem dir tot. L’únic que podem confirmar ara per ara és el de les festes majors de Palafrugell. Però venir per aquí sempre costa.

Com han estat les col·laboracions amb els Gospelians de Girona, Amaral i Gorka Urbizu?
A. T.: Sempre les entenem al servei de la cançó. Les proposem nosaltres perquè creiem que aquella persona, o col·lectiu en el cas de Gospelians, resoldra allò que li falta. Hem tingut la sort de poder col·laborar i enredar un grup com Amaral, i també amb en Gorka. No ens en sortíem i gràcies a l’admiració mútua que ens tenim vam poder col·laborar; la melodia és seva i l’hem feta a mitges.
J. D.: Gent amb qui ens entenem i admirem molt. Si no es compleix això, no té cap sentit. Crear més vincle del que tenim i que ens puguem nodrir de la seva creativitat. Per sort ens han dit que sí. Un somni.

L’última. La «Casa Linda» és la caseta del poble petit d’Aragó de «23 semanas»?
Els dos alhora: Podria ser.
J. D.: Tot el disc gira al voltant de trobar aquest lloc. On encara que tot el que t’envolta i la vida tan frenètica que vius no sigui tal com voldries, puguis tenir aquesta «casa linda», amb els teus, amb la gent que et fa bé i estar tranquil. Podria ser el poble més petit d’Aragó, o on a cadascú li vingui de gust.
A. T.: Al final volíem posar en valor les coses bones de la vida. Tendim més a queixar-nos que a donar les gràcies. Aquest disc busca una mica això, posar un contrapunt i ajudar-nos a viure amb aquestes coses que no ens agraden o ens molesten mitjançant la visibilització de les que sí que molen, i que ens fan bé i de la gent que ens estima, i trobar aquest equilibri. n