El mestre i pedagog empordanès David Pujol porta anys treballant en l’àmbit de la recerca, centrat molt especialment en el món de l’ensenyament. Ara acaba de publicar el llibre La repressió del català a l’escola. Tres-cents anys de lluita i resistència (1715-2018), que és una part de la seva tesi doctoral defensada a la Universitat de Girona el maig de 2019 i guardonada el 2021 amb el Premi de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. 

El volum, de més de 500 pàgines, ha estat editat conjuntament per Editorial Gavarres i l’Institut d’Estudis Catalans i, tal com assenyala el títol, l’obra permet explicar les llums i les ombres de la presència de la llengua catalana als centres escolars al llarg de 300 anys d’història. David Pujol ha recollit, per una banda, els principals atacs que ha rebut l’escola durant els últims tres segles i ha estudiat, per l’altra, els precedents de la catalanització durant la segona meitat del segle xix i el primer terç del segle xx.

L’autor també ha elaborat un estudi exhaustiu de l’obra editorial i propagandística de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana des de la seva creació fins als nostres dies. Finalment, ha sintetitzat la resistència cultural i cívica durant el franquisme i ha contextualitzat els Premis Baldiri Reixac, convocats per la Fundació Carulla, en el marc de la reintroducció del català a l’escola que es va produir en època democràtica, a partir sobretot del 1978.

En les seves conclusions, Pujol assenyala que «des de la segona meitat del segle xviii, Catalunya va estar obligada a escolaritzar els alumnes en castellà, la llengua oficial de la monarquia». No va ser fins al 1857, amb la publicació de la primera llei general d’educació espanyola, que «en establir l’escolarització obligatòria, també implicava la castellanització acadèmica generalitzada. Amb tot, el català continuava essent la llengua del poble i va estar sempre present al país, i les reivindicacions a favor que esdevingués també la llengua de l’escola, a vegades de manera tímida i altres vegades amb més força, es van perpetuar el llarg dels anys».

Fent un salt en el temps, l’autor no s’està d’afirmar que durant la Segona República (1931-1939), malgrat la derogació de les disposicions dictades anys enrere contra l’ús del català a les escoles, aquesta decisió «fou combatuda virulentament, primer, durant la mateixa República, per sectors de la societat espanyola que no acceptaven altre estat que l’unitari castellanoparlant, i, més tard, pel règim franquista, que en va prohibir l’ús i l’ensenyament i va intentar un autèntic genocidi cultural contra Catalunya». 

David Pujol segueix explicant que «amb l’arribada de la democràcia i l’assumpció de les competències des de la Generalitat, es va poder dur a terme la normalització lingüística en diversos àmbits de la societat i, per tant, també de l’escola que, d’aquesta manera, va poder ser catalana de llengua i de continguts. Aquestes polítiques lingüístiques, que van ser aprovades amb l’acord unànime de tots els partits, han contribuït a augmentar el coneixement i el prestigi de la llengua». 

Els atacs viscuts al català a l’escola en la darrera dècada també són analitzats en el llibre. Tot i això, l’autor deixa ben clar que «el nostre sistema educatiu inclusiu ha aconseguit en els darrers anys èxits notables. El model lingüístic de l’escola catalana ha garantit a la gran majoria d’alumnes, en acabar l’escolaritat obligatòria, un bon coneixement del català i del castellà. Ha estat un instrument valuós de cohesió i de combat de les desigualtats, que ha aconseguit la integració escolar i social dels infants i joves d’orígens i capacitats diverses». Sobre els darrers embats, fins i tot judicials, contra l’escola catalana, Pujol considera que «no són més que rèpliques, posades al dia, de tots els atacs que l’escola catalana ha rebut al llarg de la història».

L’AUTOR. David Pujol i Fabrelles (La Bisbal d’Empordà, 1965) és mestre i pedagog. Ha redactat, sol o en col·laboració, articles i llibres de divulgació, opuscles didàctics i treballs d’història de l’educació. Ha compaginat la feina de mestre a l’escola Jaume Vicens i Vives de Roses amb la docència a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona. És autor, juntament amb Joaquim Tremoleda, de La Mare de Déu del Mont (2018) i de L’Ajuntament explicat a les meves filles (2020), publicats per l’Editorial Gavarres.

A banda de ser llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Ciències de l’Educació, és postgraduat en Participació Ciutadana i té un màster en Govern Local. Ha estat director de la revista Alberes del 2009 al 2019 i, per tant, l’impulsor d’aquesta publicació des de la seva creació fins a tenir-la ben consolidada i com a referent de diverses comarques. Actualment és el director de Perspectiva, la revista de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, l’entitat on treballa actualment. També ha tingut una participació molt activa en el món associatiu des de ben jove.