La fotògrafa figuerenca ha participat en un treball de la Comissió Europea, la Unesco i  l'UN Environment Programme. Se n'ha fet un llibre i la setmana passada se'n va inaugurar l'exposició, que farà la volta al món. Capel ens en desgrana alguns detalls en aquesta entrevista. 

Darrerament, ha participat al The Gateway to the Future of the Mediterranean, un llibre de la Comissió Europea sobre la relació entre aigua, energia, menjar i els ecosistemes del Mediterrani. Com ha sigut el seu treball fotogràfic en aquesta publicació europea? 
És la primera vegada que treballo amb la Comissió Europea i, en un inici, va ser una mica xocant perquè no estic gaire acostumada a sortir de la nostra zona, i quan veus que la Comissió Europa es fixa en la teva feina és una mica impactant. Però, una vegada ja ho vaig assumir i em van proposar treballar amb ells, de manera humil els vaig demanar com ho havia de fer i què volien exactament, ja que d'alguna manera tot és nou, i ho vaig encarar com una feina més. Em van dir que havia d'anar a fer fotos a països, vaig acceptar i realment ho vaig viure més com una aventura que no pas com una feina. A més, quan em van explicar que el projecte anava sobre dones i que les havia de retratar, encara em va agradar més perquè com a fotògrafa és el que més m’apassiona. Vam fixar el primer viatge a Jerusalem i a Palestina, el febrer del 2020, va coincidir amb la covid i va ser una moguda forta perquè no sabíem si podríem viatjar, ja que ens van cancel·lar els vols un dia abans i no sabíem què passaria. Però, finalment,  tota la feina es va realitzar i vaig fer les fotografies de dones que havia de fer per al llibre i l'exposició. 

Com comença l'aventura?
Primer vam anar a Palestina, vam entrar al país, i per a mi tot era molt nou. La persona que m’acompanyava estava farta d’anar-hi, però per a mi era un món desconegut. Una de les coses més importants és que en vaig treure un altre punt de vista. No és el mateix el que t’expliquen per la televisió o el que pots llegir del que vius quan ets allà. Sobretot, vaig veure unes dones molt empoderades, lluitadores, i que han de deixar moltes coses de la seva vida, com per exemple tenir una família, per poder tenir una feina. Va ser una experiència que em va enriquir molt, la veritat. 

Quins perfils de dona va haver de fotografiar per al llibre?
A Palestina vaig fotografiar dues dones. Una és l'Hadeel Faidi, treballa a l'Autoritat Palestina de l'Aigua, com a planificadora de projectes d'aigua, en la Direcció de Planificació Estratègica. Allà, l’aigua està controlada per Israel i em va explicar històries com ara que si Israel vol, deixa Palestina sense aigua. Va explicar-nos que a Palestina, dalt dels edificis tenen uns dipòsits d’aigua en cas que Israel els tanqui l’accés. Aquesta dona em va semblar espectacular i amb els ovaris molt ben posats perquè m’explicava temes molt traumàtics, però sempre amb un somriure a la cara. Deia: «estem aquí, estem vius i donem gràcies a Déu». A mi em deixava paralitzada. 

L'altra dona que vaig fotografiar és la Ghadeer A. Arafeh,fa xerrades sobre el medi ambient i l’aigua i el seu objectiu és que les societats es reformin i s'estenguin la pau. Ens va preparar un gran sopar d’acollida a casa seva. Són dos perfils de dones molt diferents, l'Hadeel  és una dona soltera i la Ghadeer té una família, dos fills i un marit, i tot i ser molt diferents, em vaig trobar amb dues dones superempoderades perquè, al cap i a la fi, allà l’home és qui té l’última paraula, i que una pugui gestionar i l'altra  pugui fer classes és admirable perquè allà no totes poden fer-ho. 

El seu treball es veurà a través d'una exposició itinerant que s'ha inaugurat a Nova York, però farà parada també a Barcelona.  
Fins ara no sabia on aniria l’exposició, i coincideix a Barcelona que Espanya pren el relleu a la presidència de la Unió Europea i és un acte bastant important. Des de la Comissió Europea m’han dit que estan contents que sigui d’aquí, perquè l’altra artista de l’exposició és polonesa i per a ells és motiu d'orgull el fet que el meu treball sigui d’aquí i faci parada aquí. 

Des de la Comissió Europea han definit l'art de Montse Capel com «un dels talents més il·lusionants de la fotografia espanyola». Com s’entoma?
Encara em costa veure’m reflectida en definicions com aquesta perquè no deixo de ser una noia que treballa cada dia pels seus somnis i pel que li agrada. No saps mai el que pot transmetre el teu treball a altres persones i, quan et dediquen paraules així, és impactant. Soc molt detallista i mai en tinc prou. Quan em diuen coses d'aquesta mena, penso: «Sí? De veritat? Parleu de mi?». Estic molt contenta que s’hagin fixat en la meva feina, ja que d’alguna manera és una empenta a la meva trajectòria. 

Com dèiem, les seves imatges faran la volta al món, però el que prèviament ha donat la volta al món és una imatge seva robada. Com està el tema, legalment? 
Fa poc vaig veure que un campus universitari de Mèxic, a Yucatán, té com a imatge principal de la seva zona d’oci un mural de grans dimensions amb la meva cara. De còpies i vulneracions me’n surten cada dia, ja sigui una samarreta, una tassa, una bossa de mà... però quan una empresa gran està utilitzant la teva imatge per donar a conèixer el seu negoci, és molt fort per a mi. Ja no és pels diners, no és que en vulgui treure benefici, que també, eh! Però la raó principal és: on va a parar la meva feina? És frustració. Gràcies a aquesta exposició de la Comissió Europea, es repartirà un llibret i m’han demanat utilitzar aquesta imatge de què parlem per deixar molt clar que aquesta imatge és meva, que soc jo i que només em pot representar a mi. Em donen suport des de la Unesco,  la Comissió Europea i l'ONU en aquest sentit, per això hi ha el meu logo al llibre, ja que no només és una imatge sinó la meva patent. La marca apareixerà al llibre, al cartell i al llibret de l’exposició i potser no solucionarà els problemes de plagi i vulneració de drets, és complicat parar-ho, però el que puc fer és seguir treballant i un dia poder dir ben alt: «Ei, això és meu i no tens cap dret a agafar-ho», perquè ja tindré rere l’esquena una trajectòria i un pes rellevant per poder lluitar contra tot això. 

Anant al teu art, treballa la fotografia en blanc i negre i amb una subtilesa eròtica que denota una alta sensibilitat. Per què escull aquesta tècnica? O ve incorporada en el seu fer?
Crec que tot artista té la necessitat d’expressar una part del que és. A mi m’agrada plasmar part del que soc amb les meves fotografies. Tinc un autoretrat que es diu Dura y frágil, i és així com em veig. Em veig una dona dura i forta, però també soc fràgil, em poden fer mal i alguna vegada em puc trencar. Llavors, d’aquesta manera puc dir que soc sensible i això és el que vull expressar a les meves imatges. També soc una dona de contrastos, soc molt alegre, m’agrada fer broma, però també tinc el meu punt més darkness, més fosc, i aquest contrast és el que també m’agrada destacar. 

"Estic convençuda que he nascut en una altra època [entre riures] perquè el meu cap sempre pensa en com es vivia abans"

Té la facilitat, també, de transportar-nos a una altra època. Fa imatges d’avui, però a través d'elles pots viatjar en el temps. 
Soc una mica anacrònica, estic convençuda que he nascut en una altra època [entre riures] perquè el meu cap sempre pensa en com es vivia abans. M’agrada molt l’estètica o ja no només estètica, sinó la manera de viure que tenien abans, que amb res ho tenien tot i m’agrada molt la vida sense luxes, però amb un estil marcat. Una persona té el seu propi estil i la seva identificació pel que és, no pel que porta. D'altra banda, hi ha fotos quan em diuen «ostres, és que surts molt sexi». Ja, però ser sexi o atractiu no és el que portes, és una actitud. 

Això l'hi han dit més homes o dones? Des de la meva visió ho definiria més aviat com a elegància. 
Quan faig fotografia, tant a mi com a una altra persona, tot depèn de com estic. Si veig una persona que té un punt fort, el vull destacar i realçar, i quan em faig fotografies a mi mateixa, tot depèn de com estigui, i sovint em pregunto: per què no ser provocativa? Podem provocar moltíssimes reaccions, podem provocar excitació, enuig, rebuig... I no es tracta de provocar per provocar, la qüestió és: «T’he provocat alguna cosa? Doncs perfecte». És cert que moltes vegades no utilitzo el com estic sinó què vull dir. He fet molts autoretrats en què estava feta un nyap sentimentalment i a les imatges semblo la persona més feliç del món. Es tracta de crear i aprofitar el que tens, com et sents i com vols sentir-te. Per a mi moltes vegades la fotografia és teràpia. 

Això ho tenen les artistes.  
I sobre si m’ho han dit més homes o dones... Hi ha punts diferents. Un home i una dona, i això és una opinió molt personal, no tenen el mateix punt de sensibilitat. Les dones es fixen més en la sensibilitat que desprèn la imatge; a les dones potser tant ens fa veure un mugró o si la imatge té pèls a l’aixella. Es deixen portar més per l’essència que construeix aquella imatge. En canvi, sí que he tingut comentaris, per part d’homes, molt més visuals, com ara «en aquesta foto et surt papada». Bé, noi,  potser has de mirar més al carrer i veure que tothom té papada, mugrons i pèls. Però penso que són casos molt puntuals, hi ha homes que han fet reflexions de les meves imatges molt sorprenents. 

 Ens pot avançar què més té entre mans?
Sé que tornaré a treballar amb la Unió Europea i que farem un llibre. Pel que m’han pogut avançar, serà un llibre que comportarà viatjar moltíssim i estarà encarat a la dona, i això és un punt que m’agrada molt. Potser perquè soc dona i penso que cal canviar moltes coses i si puc aportar un granet de sorra en aquesta lluita i poder fer un treball bonic i que pugui arribar a molta gent,  serà genial.