Vint-i-cinc anys. No deu ser fàcil, arribar-hi.
La veritat és que el club es va crear com un divertimento, com una opció per als jugadors que jugaven a bàsquet al col·legi aquells anys; era una sortida per donar més nivell als joves de l’Escolàpies per poder competir des d’un punt de vista federat, vaja. Realment va ser una prova, però aquella gent ho va fer molt bé i això va fer que hi hagués continuïtat. En certa manera, estem recollint els fruits d’aquells primers anys.

I després d’aquells anys van arribar noves generacions.
Sí. Hem de tenir en compte que un club de bàsquet costa molt crear-lo: implica molta gent, no només la part esportiva, sinó també el vessant social o comercial. Al darrere hi ha moltes persones treballant, persones que a simple vista no es veuen, i per això mateix haver pogut arribar als 25 anys és una alegria. A més, a la nostra zona hi havia molta oferta de bàsquet, i benvinguda la sana competència, és clar que sí, però arribar a crear un espai propi i identificar-lo com a nostre no és una tasca senzilla. Tot això també dona valor als 25 anys que hem complert.

I com ha estat aquest camí?
Com en tot projecte hi ha daltabaixos, però la trajectòria sempre ha estat en creixement. L’entitat fa servir el bàsquet com a vincle per formar persones, és a dir, som un col·legi i és mitjançant l’esport que formem persones. A partir d’aquí cal tenir en compte que la nostra idea inicial, com a club, contemplava aquesta formació fins a una certa edat: quan l’estudiant acaba el curs i va a l’institut o a la universitat. Amb el temps, però, hem vist com hi havia jugadors que un cop acabaven el seu cicle tornaven, i aquest fet va fer aflorar nous reptes: sèniors, sub-21... Categories, al cap i a la fi, que al principi no estaven als nostres ideals. Veiem com el cercle s’ha anat tancant en el temps, perquè els jugadors que formaven part d’aquells inicis han tornat.

La formació deixa la competició en un segon pla, doncs?
El nostre objectiu no és guanyar competicions o anar a fer equips d’elit. Sí que anem a competir, evidentment, però la nostra base de club és utilitzar el bàsquet com a mitjà per formar persones. Al final, amb el temps hem anat creixent a mesura que el mateix projecte s’ha anat fent gran.

Aquest moviment cíclic en certa manera assegura un relleu?
Sí. Un dels problemes que hi ha al bàsquet català és la manca d’entrenadors: actualment s’exigeix un nivell de formació que als clubs ens costa molt tenir. En aquest sentit, des de l’Escolàpies estem incidint perquè els jugadors del club es facin entrenadors i siguin preparadors aquí. Que això quedi a casa, vaja, perquè coneixen la idiosincràsia i la manera de treballar; volem que entrin al projecte. El que pretenem és crear la nostra pròpia xarxa d’entrenadors, col·laboradors i de persones que també puguin formar part de la junta. 

Què li demana al futur?
Intentar fer les coses el millor possible cada dia. Si ho fem així, el futur s’anirà construint. El que volem és crear equips competitius, que la gent gaudeixi fent bàsquet i que tinguem entrenadors per poder entrenar.  I també organitzar campionats, com ja estem fent: acabem de celebrar la trobada d’escoletes, per exemple, i estem en contacte amb la Federació perquè ens acabi de confirmar l’organització d’uns campionats de Catalunya pel juny. També volem tornar a repetir les 24 hores, que van ser un èxit a l’estiu i que va obrir el bàsquet a tothom. 

Es deu trobar a faltar el tercer pavelló...
Se celebren algunes trobades entre les entitats esportives i l’Ajuntament, però la situació actual és la que és i no podem fer cap altra cosa que resignar-nos, de moment. Cada dia les condicions són pitjors, i ara els clubs ens hem d’espavilar a gestionar els espais esportius, mentre que abans ens donaven un cop de mà els empleats de l’Ajuntament. De moment hem celebrat una d’aquestes reunions periòdiques que s’han programat, i n’hem de fer una altra: estem pendents de la pista de baix del pavelló Rafel Mora, on hi ha d’haver els primers moviments i actuacions, diuen.