Tot i que nascut a Barcelona, ciutat on ha desenvolupat bona part de la seva activitat professional, Fèlix Fanés (1948) té uns vincles especials amb l’Alt Empordà des de la seva infantesa i fins al dia d’avui. Roses, Figueres, Cadaqués, Capmany i Llançà, entre altres, són poblacions i paisatges que han format i formen part de la seva trajectòria personal i professional. Per això, ara, que acaba de publicar La cinta vermella (Ensiola Editorial), que són una mena de retalls de la seva vida, va voler presentar el llibre al Museu de l’Empordà de Figueres, de la mà de l’escriptora Cristina Massanés. Una forma de reconeixement a un territori essencial en la seva vida, com va reconèixer durant l’acte celebrat dimecres de la setmana passada.

Fèlix Fanés ha estat crític de cinema, periodista i historiador de l’art. Com a periodista va col·laborar als diaris Tele/Exprés, La Vanguardia i altres mitjans (1973-1980) i com a professor ha impartit classes d’Història del Cinema i d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona (1974-2018). Ha publicat nombrosos estudis sobre l’art del segle xx, amb especial atenció a Pablo Picasso, Joan Miró i Salvador Dalí, i és també autor de relats, novel·les i dietaris.

Interessat pels lligams entre l’art i la literatura, va estudiar Salvador Dalí com a escriptor, un pas que el va portar a ser nomenat el 1991 director del Centre d’Estudis de la Fundació Gala – Salvador Dalí de Figueres (càrrec que va ocupar fins al 2000). Dels diversos llibres dedicats a Salvador Dalí destaca Salvador Dalí. La construcción de la imagen 1925-1930 (Electa, Madrid, 1999), traduït posteriorment a l’anglès per la Yale University Press, i La pintura y sus sombras. Cuatro estudios sobre Salvador Dalí (Museo de Teruel, Terol, 2004). 

Entre 1999 i 2014 va ser comissari de diverses exposicions, tres d’elles relacionades amb el pintor figuerenc: «Salvador Dalí. Somni de Venus» (Fundació Gala – Salvador Dalí, Figueres, 1999), «Dalí. Cultura de masses» (CaixaForum, Barcelona, 2004) i «Dalí and Films» (Tate Modern, Londres, 2007). Ha publicat diversos llibres, el darrer dels quals, La cinta vermella, com va reconèixer l’autor en la presentació, «posa el focus en el present i el passat de la vida de l’autor. A través de diversos fragments, que recullen una amalgama d’experiències, el llibre avança a la recerca de la grandesa i del misteri del que anomenem vida quotidiana».

Félix Fanés és fill del reconegut periodista català Manuel Ibàñez Escofet. Va suprimir el nom patern per no ser descobert ni represaliat en les seves activitats professionals durant els darrers anys del franquisme, a causa del seu activisme polític en la clandestinitat. Precisament, els vincles familiars del seu pare amb la comarca l’havien portat a estiuejar, de petit, a Roses i més tard a Capmany, on Ibàñez va restaurar una antiga casa pairal o hi va fer estades fins a la seva mort l’any 1990. 

EPISODIS EMPORDANESOS. Espigolem alguns fragments de La cinta vermella relacionats amb l’Alt Empordà. Així, per exemple, es descobreix que sota el pseudònim de Pere Portes, com signava als anys 70 del segle passat el corresponsal a París del diari Tele/Exprés, que aleshores dirigia el pare de Fanés, hi eren tant ell com el filòsof Josep Ramoneda i el periodista i cineasta empordanès Pere-Ignasi Fages, que aleshores treballava clandestinament com a secretari del màxim dirigent del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo, exiliat a França. Fins ara havien circulat diverses versions sobre l’autoria d’aquelles cròniques que tenien tants lectors. 

Entre el retrats de personatges, hi trobem el de Josep Mercader, el creador del Motel Empordà, del qual recorda que «el vaig conèixer quan els pares es van instal·lar a Capmany i el Motel va convertir-se en un lloc de pelegrinatge familiar», tot indicant que «encongit pel seu caràcter d’home tímid i retret, Mercader suportava amb estoïcisme el mal tràngol de saludar a la sala els clients». Elogia la continuïtat de Jaume Subirós i conclou que «en un món desorientat, també en la qüestió del menjar, el millor que defineix la cuina del Motel és que no ha perdut el nord».

Especialment anecdòtic és el text en el qual explica quan va ser fet fitxat per Ramon Boixadós, president de la Fundació Gala – Salvador Dalí, com a director del Centre d’Estudis Dalinians. «Va arrencar la reunió enraonant-me de vostè i jo a ell, però cap a la meitat, i sense previ avís, va girar cap al tuteig. Jo vaig canviar també de tractament. No vaig dubtar gota. Una cosa era acceptar la seva jerarquia i una altra de molt diferent que ell pensés que podia fer i desfer en afers de la meva incumbència. Si buscava algú plegat a la seva autoritat, valia més que explorés altres possibilitats humanes», escriu. Malgrat el contrast de personalitat, la seva etapa la valora positivament: «Durant els nou anys que vaig ser a la Fundació, vaig formar un equip que amb el temps aniria creixent i vaig marcar unes pautes d’actuació que s’han mantingut». De fet, alguns membres d’aquest equip eren a la presentació. Per alguna cosa serà.