No era fàcil desembolicar l’aurèola mítica que abraçava la vida del tenora i compositor Pep Ventura, un personatge que la mateixa manca d’informació, o la imprecisió en l’aplicació d’aquesta, ens l’ha presentat fins avui com una figura biogràfica inexacta i difuminada. Censos, padrons, testaments o partides de naixement –documents extrets sobretot dels arxius figuerencs–, així com testimonis orals recollits de llibres o retalls de premsa, han acompanyat des de fa temps l’investigador Jaume Nonell (Sabadell, 1951) amb la voluntat concisa de desgranar el mite, de passar el sedàs, a una trajectòria entesa moltes vegades des del biaix. 

El resultat d’aquest treball de recerca és tangible, Pep Ventura. Del mite a la realitat, un llibre editat per Editorial Gavarres que arriba a les lleixes després de tractar les dades de manera transversal –confirmant-les, rebutjant-les, afinant-les– amb l’objectiu de construir una biografia que se separa del mite per acostar-se a l’home. «Un cop vist el material que hi havia la tasca era desmitificar el personatge. El que s’havia dit fins ara s’ha anat reproduint, interpretant i reinterpretant, i això feia que hi hagués més pa que formatge, bastint una biografia totalment basada en supòsits i interpretacions a vegades falses. Sempre que s’ha pogut, ha estat un treball de desgranar el gra de la palla», explica Nonell. 

L’autor va començar aquest periple arran de la tesi doctoral de la musicòloga Anna Costal –prologuista del llibre, precisament, i autora del llibre Això no és una biografia de Pep Ventura, també d’Editorial Gavarres i que acaba d’estrenar segona edició–. Aquest treball de Costal, focalitzat en les sardanes del músic, i altres encàrrecs puntuals elaborats per Nonell, com ara un text sobre l’enterrament i la mort de Ventura, van empènyer l’autor a descobrir el personatge, sempre aixoplugat per una intuïció que li deixava entreveure que si gratava, «trobaria més coses». 

El primer pas va ser mirar de recules. Després d’una primera garbellada, l’estudiós de la sardana i la cobla s’adona que el material publicat fins llavors –sobretot la biografia –incompleta– de Pere Coromines Vida d’en Pep de la tenora, editada pel seu fill Joan el 1953, així com les aportacions de Josep Pellas i Forgas (1883) i Josep Pous i Pagès (1906)– unifica el retrat del creador de la sardana moderna i estableix un perfil limitat i reduït, molt propens, per tant, a caure en incongruències i mitificacions. «Cal tenir en compte, però, que en aquella època la cerca d’informació no tenia les facilitats d’ara», justifica l’autor.

Aquesta arrencada té lloc entre els anys 2015 i 2016, el punt de partida d’un procés que ha acabat derivant en una obra composta per cinc capítols i una estructura que defuig l’ordre estrictament cronològic –els detalls dels seus ascendents, per exemple, apareixen més endavant– per centrar-se de manera explícita en la figura del compositor. I durant aquest camí apareixen detalls desconeguts fins avui, com ara fotografies o, també, elements que posen en relleu quin era el paper  de Pep Ventura com a músic, com ara un document notarial del 1842 que l’acredita com a tal per primera vegada. Entre el garbuix de la recerca també destaquen partides de naixements o defuncions inèdites o confirmacions d’episodis vitals: «Entre els anys 1835 i 1836 es diu que és aprenent de sastre, i això és absolutament veritat».  «Tot està basat en documents, en el llibre no hi ha especulació», remarca.

PRESENTACIÓ. El llibre es va presentar divendres a l’Auditori Caputxins de Figueres amb la presència de l’autor; l’alcaldessa, Agnès Lladó; el director d’Editorial Gavarres, Àngel Madrià; Anna Costal i la presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres, Montserrat Mauné, qui recentment ha rebut el Premi a la Dedicació atorgat pels Premis Capital de la Sardana 2023. Mauné, de fet, considera que l’aparició d’aquesta biografia serveix per «posar el personatge al lloc que li correspon». «És un treball més real i cert del que s’havia escrit fins ara, absolutament necessari», precisa. 

L’acte als Caputxins va comptar amb unes protagonistes fonamentals tenint en compte el context: les tenores. Jordi Molina, Anna Costal, M. Antònia Pujol i Oriol Martínez van interpretar cinc peces del compositor. I, en certa manera, aquesta actuació també va ajudar a desgranar el mite, a fer-lo més palpable.