Un jove figuerenc, Joan Xirau i Palau, aleshores estudiant de Farmàcia, va ser testimoni directe de les tres conferències que el físic alemany Albert Einstein va pronunciar a Barcelona ara fa justament cent anys. En va escriure la crònica més completa, al diari La Publicitat, segons ha reconegut el físic i historiador Antoni Roca Rosell, que acaba de publicar un llibre on ressegueix minuciosament aquella visita, que es va perllongar per espai d’una setmana. 

El 22 de febrer de 1923 Einstein arribava en tren a l’estació de Portbou i tot seguit es va desplaçar amb el mateix mitjà de transport fins a Barcelona per impartir unes conferències sobre la teoria de la relativitat. El va convidar la Mancomunitat de Catalunya amb l’objectiu d’impulsar una comunitat científica moderna al país. Durant la setmana que va passar a Catalunya, Einstein va tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà algunes de les principals figures de la ciència i la cultura catalana del moment, va visitar algunes poblacions i també va tenir l’oportunitat de participar en diversos actes públics, on va poder compartir les seves idees i teories amb el públic.

En concret, Einstein va pronunciar tres conferències a l’Institut d’Estudis Catalans, que aleshores tenia la seu al Palau de la Generalitat. En totes tres lliçons, el Saló Sant Jordi es va omplir amb més d’un centenar de persones. Segons assenyala Roca Rosell en el seu llibre, un dels millors cronistes d’aquests actes va ser Joan Xirau i Palau, estudiant de Farmàcia, que en va publicar una peça al diari La Publicitat. En concret, va sortir a l’edició del 4 de març, tres dies després del retorn del físic cap al seu país, i ocupava pràcticament quatre columnes del popular diari barceloní, en una edició de mida gran —coneguda com a llençol— que arribava a sis columnes per pàgina.

Xirau començava el documentat article, precisament, fent una al·lusió a la dificultat que havia suposat entendre les xerrades del científic alemany: «És totalment impossible donar una versió periodística de les conferències donades per Einstein». Xirau també feia notar que del centenar d’assistents a les conferències, potser quatre o cinc les seguien perfectament i potser una dotzena n’endevinaven alguna cosa a còpia d’esforços. La resta, segons el cronista, no entenia res de res. Cap al final del seu treball assenyalava que «és impossible exposar amb claredat, sense l’ajuda de la matemàtica o d’elements intuïtius visuals, la conclusió a què arriba de la probabilitat d’un univers finit i no obstant il·limitat. Per aquesta raó ens abstenim de posar unes quantes paraules inintel·ligibles per als no iniciats». I concloïa: «Aquestes idees només embastades són tan sols l’apunt impressionista d’unes conferències, fets de memòria al cap de tres dies».

Hi hagué un altre vincle empordanès durant l’estada d’Einstein a Catalunya (a banda que va tornar a creuar la frontera en ferrocarril per Portbou, evidentment). L’últim dia de visites per la ciutat de Barcelona, el científic va anar a l’Escola Industrial, on va ser obsequiat amb dos discos de música popular catalana i un llibre de partitures, després d’assistir a les actuacions de la cobla sardanista Barcelona i la Penya de la Dansa de l’Associació d’Estudiants de la Universitat Nova. Anys després encara recordava les sardanes, les quals va definir com «una música especial, característica, d’un color local pintoresc extraordinari», i que gaudia «sovint i feliç de les meravelloses cançons populars catalanes». El llibre de partitures, amb arranjaments per a piano i cor del compositor Enric Morera, l’autor de la sardana L’Empordà, incloïa peces com Muntanyes del Canigó, inspirades des de la nostra comarca, i és possible que Einstein la toqués amb el seu piano.

QUI ERA JOAN XIRAU? De pare apotecari, amb farmàcia al carrer Nou, Joan Xirau i Palau (Figueres, 1903-1976) es va llicenciar en Farmàcia per la Universitat de Barcelona i va treballar en uns laboratoris de Barcelona una vegada acabats els estudis. Anteriorment, a l’institut de Figueres, havia estat director de la revista Studium l’any 1920, on hi col·laborava Salvador Dalí. Va exercir d’apotecari a la farmàcia del seu pare i de 1936 a 1939 fou professor de ciències naturals i química a l’Escola de Treball de Figueres. El 1939, al final de la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar a Mèxic. Hi exercí com a professor de química a la Universitat de Michoacàn, a Morelia. Publicà un manual de quí­mica i fou director dels laboratoris de la universitat. Dedicat a la recerca, fou autor d’investigacions sobre els alcaloides. Va ser membre de la Sociedad Mexicana de Historia Natural i de l’American Chemical Society. Retornà de l’exili el 1952 a Catalunya i recuperà la farmàcia de Figueres. Estava casat amb l’escriptora Maria dels Àngels Vayreda (el matrimoni va tenir dues filles) i tres dels seus germans van destacar en l’àmbit polític i cultural.