Sabies que la rajoleria va ser un dels principals motors econòmics del municipi de Vilafant? I sabies que gràcies als rajolers de Vilafant es va construir el castell de Sant Ferran? Gràcies al seu terreny argilós, sobretot a les zones de Palol Sabaldòria, Vilafant es va convertir en un dels pobles on més forta va ser la introducció de la indústria rajolera, tal com recull el periodista Josep Maria Bernils a Quaderns de la Revista de Girona, l’edició dedicada a Vilafant. Segons recull la seva història, alguns escrits apunten que el 1620 hi havia un total de quinze forns i la qualitat del producte va fer que fossin considerats els millors rajols de Catalunya. 

LA BÒBILA D’EN SOLER. Vilafant encara conserva les restes de la Bòbila d’en Soler, una antiga fàbrica de rajoles del 1880. Cal saber que l’edifici està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El fet que el 1880 es construís la bòbila va fer que la majoria de forns familiars desapareguessin. Cal saber que, durant la Guerra Civil, la Bòbila d’en Soler era una de empreses que més fabricació de rajols feia, i comptava amb més de dos-cents treballadors. Gràcies a l’ampliació de les seves instal·lacions i del gran volum de rajols que elaboraven va ser la bòbila adjudicada per fer els rajols per construir l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta. 

Actualment, l’activitat de la bòbila està totalment parada i un dels elements més destacables i que encara es conserven és la xemeneia, situada a la banda de migdia del conjunt. Presenta un basament de planta quadrada de força alçada, rematat per una cornisa motllurada i decorada. Damunt seu hi ha la llarga xemeneia de planta circular, que presenta unes anelles de ferro a la part superior, probablement per donar estabilitat al cos.
Avui la majoria dels forns han quedat tapats per la natura. Tot i això, a l’Arxiu de Vilafant es pot consultar algun article que en fa referència i, de fet, n’hi ha un que destaca que el Forn Nord és el més gran i el millor conservat i té una mida d’uns nou 9 per 11 metres de superfície, excavat també sota el terreny. 

L’OFICI DE TRAGINER. L’Arxiu de Vilafant recull informació diversa sobre l’economia i sobre com es guanyava la vida de la gent de Vilafant. I és que a banda de l’ofici de rajoler, destacava també el de traginer.  Aquesta era una feina equiparable a la de l’actual transportista, una feina centenària que consistia a transportar mercaderies en carro o sobre el llom dels cavalls, ases, mules… Els traginers es dedicaven a transportar mercaderies (aliments, collites, fusta…) tant en l’àmbit més local com per llargues rutes, com les que creuaven els Pirineus. I Vilafant ha sabut recuperar una història de traginers d’allò més interessant: «És el cas d’en Pere Prats Capdaigua, nascut a Bàscara el juliol de 1889 (segons el passaport del 1919, o el 13 d’agost del 1892 segons el salconduit de la dictadura franquista) però que es va establir a Vilafant, on va treballar de traginer i, entre altres feines, portava llenya des de Vilafant fins a Perpinyà».

PALOL SABALDÒRIA. A només un quilòmetre del nucli  de Vilafant hi trobem un dels tresors amagats de Vilafant,  també inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d’un antic nucli format per les restes de l’església preromànica de Sant Miquel i el castell medieval. De fet, les restes estan acompanyades per un gran mas, el mas de Palol, situat davant les restes. n