L’Ictíneo va ser un submarí construït per l’inventor Narcís Monturiol (Figueres. 1819 – Barcelona, 1885). Feia set metres de llarg, dos i mig d’amplada i tres i mig de profunditat, i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. De fet, sempre s’explica que el seu promotor havia vist morir algun coraller a Cadaqués i això el va motivar a crear l’enginy perquè garantís una immersió llarga (almenys de dues hores) i la seguretat dels tripulants (encabint un mínim de quatre persones). Hi hagué un segon submarí, però l’èxit en els negocis no va acompanyar mai Monturiol, a l’igual que el fet de ser reconegut com el seu inventor, ja que el títol l’hagué de disputar sempre amb Isaac Peral.

Tot i això, l’Ictíneo ha estat des d’aleshores un element emblemàtic per a la navegació submarina, especialment reconegut a Catalunya. A la ciutat de Barcelona, al port de la qual es van desenvolupar les immersions i els viatges dels dos primers aparells, hi ha una escultura de Josep Maria Subirachs, realitzada l’any 1963. Arreu hi ha nombroses maquetes que el reprodueixen, però una de les més conegudes era del Museu Marítim. Això, almenys, fins fa una setmana perquè ara ja ha estat desballestada. El fet va provocar un cert enrenou mediàtic, una circumstància que fa honor a totes les polèmiques que van viure els dos Ictíneos originals.

El procés de desballestament va començar dilluns, 5 de febrer, i s’allargà fins a divendres passat, segons han indicat des del museu. Inicialment es va pensar que es tractava d’una decisió arbitrària de l’equipament públic, i a les xarxes socials van començar a aparèixer comentaris crítics reclamant el seu manteniment o restauració. Fins i tot des de Figueres es van fer gestions per a la seva recuperació i trasllat a la ciutat, on Monturiol té dedicat el monument que presideix la Rambla.

UNA MAQUETA DETERIORADA. La rèplica del submarí de Narcís Monturiol estava ubicat al jardí del museu. Des d’aquest espai reconeixen que no tenia cap valor patrimonial però sí en el vessant sentimental i icònic, tot reconeixent que «ha esdevingut un símbol del Museu Marítim els darrers anys, i fins i tot un símbol de la ciutat de Barcelona. La direcció del Museu ha resolt retirar l’estructura a causa de les deficiències que presenta, amb la voluntat de tornar a exhibir-la en un futur». 

En aquest sentit es va aclarir que en els últims mesos «la rèplica de l’Ictíneo I presentava un estat de conservació tan deficient que fins i tot podia presentar perill per als visitants del jardí del museu. Per aquest motiu, especialistes de l’equip del Museu Marítim, i també persones externes, han estudiat les diferents possibilitats i han arribat a la mateixa conclusió: la rèplica de l’Ictíneo I no es pot recuperar». 

Tot i això, es mantindran emmagatzemades algunes parts encara aprofitables com ara l’hèlix, els vidres, i ulls de bou, i s’eliminaran les parts deteriorades. Segons un comunicat de premsa, la direcció del museu es planteja la construcció futura d’una rèplica amb una estructura sòlida, accessible i recoberta d’un material sintètic que permeti la seva conservació davant els agents atmosfèrics i del mateix pas del temps. En paraules del director general del Museu Marítim, Enric García: «Retirem la rèplica de l’Ictíneo I per poder reconstruir-la. No desapareix per sempre, però malauradament no podem fixar una data exacta per al seu retorn». 

De fet això és un déja vu. La maqueta del submarí desballestat ja és la segona. La primera rèplica de l’Ictíneo I es va construir per a la pel·lícula Monturiol, el senyor del mar que el director Francesc Bellmunt va rodar l’any 1993. Es van fabricar dos models de submergible com a decorats, pensats per utilitzar-los durant el llargmetratge, i sense cap vocació de continuïtat. Tot i així, la Diputació de Barcelona els va adquirir i durant anys un d’ells va formar part de l’exposició permanent del museu i l’altre (l’Ictíneo II) va formar part del paisatge del Port Vell.

L’Ictíneo I del Museu Marítim estava tan deteriorat que l’any 2013 es van plantejar fer-ne una segona versió, nova, amb una expectativa de vida més llarga. «Malauradament, la segona versió que es va construir no va superar les mancances i defectes de la primera versió», reconeixen ara des d’aquest equipament. De fet, queda clar que la vida útil de cadascuna de les maquetes és d’una dècada. Amb la dissort que va tenir Monturiol amb els dos models avarats a la seva època, potser li hauria complagut que les maquetes tinguessin tanta durada...