La nit de dissabte passat moria Miquel Ruiz i Avilés, un fotoperiodista empordanès que ha fet història, tot i ser un autodidacte i portar més d’una dècada parcialment apartat de la seva professió a causa d’un ictus que li va deixar seqüeles. El seu traspàs, als 69 anys, va comportar que se’n fessin ressò un gran nombre de mitjans de comunicació i que les xarxes socials bullissin de missatges de condol des de molts àmbits, però molt especialment des del món periodístic, començant pel seu antic company de feina al diari El Punt, el president Carles Puigdemont.

En la necrològica enviada des del Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona es recordava que «els que el coneixíeu bé, sabeu que li agradava fer les coses de manera poc convencional, amb tossuderia però també amb cor. En un acte de consciència, que potser també d’irreverència envers la seva “mala salut de ferro”, en Miquel va decidir donar el seu cos a la ciència i donar el dol per acabat. Voldríem demanar-vos que el recordeu, no des de la pena, sinó des de l’alegria del llegat que deixa en tots nosaltres. Brindeu i recordeu-lo, cava, grapa o el que us vingui de gust, sigui on sigui segur que el farà feliç». Un missatge conseqüent amb el pensament del difunt.

En qualsevol cas, la importància de la seva trajectòria professional va quedar palesa l’any 2010 quan Miquel Ruiz va donar més de cent mil fotografies a INSPAI, l’organisme de la Diputació de Girona que custodia i conserva col·leccions i fons gràfics de diversos professionals de la demarcació. Durant quatre anys es va estar catalogant i digitalitzant el fons, format per negatius, diapositives i positius en paper. De tot plegat se’n va editar un llibre, Miquel Ruiz Avilés: una altra manera de captar el món, 1979-2013, complementat amb un exposició itinerant. 

LA TRAJECTÒRIA. Els seus inicis en el món de la fotografia cal buscar-los poques setmanes després d’haver aparegut el diari El Punt, on Miquel Ruiz va publicar les seves primeres fotos. Era a l’edició del 19 de maig de 1979 i es tractava d’una imatge d’uns vedells morts a Fortià que en lloc de ser enterrats, eren llençats a l’aire lliure. Es tractava, evidentment, d’una fotodenúncia i, sense saber-ho ni pretendre-ho, començava aquí la carrera d’un dels fotoperiodistes més coneguts de les comarques gironines, que va treballar per a mitjans d’abast nacional i va fer incursions en l’àmbit internacional. Per exemple, va estar a Nicaragua, Palestina i Sri Lanka, on el fotògraf esdevingué un nou narrador crític de la realitat, construint un discurs amb voluntat de denúncia, igual que quan feia informació local i comarcal. 

El destí que més el va impactar, però, fou Bòsnia. Va cobrir informativament tant la primera etapa del conflicte dels Balcans (1993-1997), sobretot el setge de Sarajevo, com algunes de les etapes posteriors (2006-2009), ja en la represa de la reconstrucció de la zona. Va promoure actes de reconeixement de les víctimes, especialment les del genocidi de Srebrenica. Això el dugué a fundar Fotògrafs per la Pau i a organitzar nombroses exposicions i actes solidaris.

Miquel Ruiz va néixer a Purullena (Granada) l’any 1954. Amb un any d’edat, però, ja va arribar a l’Empordà, i s’establí primer a Riumors i al cap de poc a Fortià. El seu pare feia mercats com a brocanter i ell va seguir l’ofici, però muntant una parada de roba interior. Això va fer que en els primers anys com a fotògraf era conegut com «en Bragues». La seva afició a la fotografia periodística era innata, ja que mentre feia mercats per la costa no parava d’anar a les llibreries i fullejar revistes internacionals on la imatge tenia tant de protagonisme com l’escrit dels periodistes. Ruiz va formar part d’una generació de fotògrafs que han deixat empremta en el món de la premsa a les comarques gironines, alguns d’ells ja desapareguts com el popular Pablito.

L’any 1982 Miquel Ruiz va entrar a col·laborar plenament amb El Punt Diari. Paral·lelament va treballar en revistes com  Cambio 16, Interviu, Bunte, Actual, Lecturas, i els diaris Avui i ABC, a part de les agències Cover i Efe. També va participar en el procés inicial de consolidació del diari El Observador. A part d’això, Miquel Ruiz va treballar amb escriptors i editors en diferents llibres com Els pobles de l’Empordà de Lluís Roura. També va col·laborar amb Carles Vallès en l’edició d’Un tríptic gens críptic i en Les memòries d’un pagès i Barques i fogons, entre molts altres.

Es dona la circumstància que justament aquest dimarts, en el marc de la Setmana dels Rahola, havia de rebre el títol de Col·legiat d’Honor del Col·legi de Periodistes de Girona. El seu president i amic, Jordi Grau, diu d’ell: «En Miquel era un home vital, un periodista compromès que amb la seva càmera va intentar deixar un món millor que el que va trobar. Si en una cosa podem estar d’acord la majoria que el vam conèixer i vam treballar amb ell és que era un company divertit, amb qui era impossible avorrir-se. Un periodista dels que sempre hi eren i a qui no l’espantava la feina. Va cobrir periodisme local i va conèixer les grans patums que hem tingut a casa nostra, però també va treballar per fer un món millor per a gent que havia patit els efectes de la guerra, en especial als Balcans, i molt especialment a Bòsnia i Herzegovina, i per a les seves vídues. Com a molts fotògrafs de la seva generació tenia un especial nas per reconèixer la notícia i estar en el lloc oportú quan tocava. Mai anava a mitges tintes i quan tocava s’involucrava al cent per cent». Descansi en pau.