Ha mort Xavier Rubert de Ventós, l’intel·lectual que va projectar aquell espai arran dels Jocs Olímpics de Barcelona

El 13 de juny de 1992 arribava a la platja d’Empúries la flama que setmanes més tard obriria els mítics Jocs Olímpics de Barcelona. Va ser un acte d’un gran simbolisme en agermanar Grècia, país fundador de les olimpíades, amb l’Empordà i Catalunya, el territori que les acollia ara fa més de 30 anys i que els grecs havien poblat uns 27 segles enrere. En aquell acte el filòsof Xavier Rubert de Ventós va escriure un text de presentació, d’una profunda «delicadesa, sensibilitat i catalanitat» (en paraules del president Carles Puigdemont escrites el 2017), on afirmava: «Empúries és port, és porta, és pacte i és pont. Empúries segueix essent el pont que ens connecta el que hem estat guardant-nos amb la memòria».

No va sorprendre a ningú la profunditat i l’arrelament al territori del pensament de Rubert de Ventós, l’intel·lectual que va morir dissabte passat a Barcelona després d’una llarga malaltia que l’havia apartat de la vida pública en els darrers anys. El cert és que havia filosofat molt des d’Empúries, concretament des de la seva residència al Pedró que havia acollit els seus pares, Juanín Rubert i Xita Ventós, a principis dels anys 40 del segle passat. Des d’aleshores, la família hi passava els estius i el seu fill Xavier, moltes altres èpoques de l’any, sobretot després de deixar la seva activitat acadèmica i política.

Com va escriure el periodista Gabriel Pernau, Rubert de Ventós tenia «una estimació especial per aquest petit nucli. A més dels seus cels tramuntanals, el pensador recordava les excursions que feia de petit en bicicleta per comprar tebeos al poble, les carpes que pescava al riu i els pardals que caçava pels camps amb els amics mentre el pare sentia per la ràdio les notícies de la guerra de Corea». I el mateix filòsof reconeixia que «és un privilegi gaudir d’un espai que, gràcies al vent i la planúria, permet veure uns cels meravellosos, en un costat hi tenim el mar i a l’altre l’Empordà, el pastor i la sirena alhora i el Canigó al fons. És un paisatge colpidor. Amb una mica de tramuntana i alguns núvols, tens una posta de sol de tons taronges, rosats i negres, hiperrealista, que és la pera, com la infantesa».

La relació dels Rubert amb la comarca, però, és molt més anterior. L’avi indià, Joan Rubert Comas, després de fer-se ric a Puerto Rico, va comprar l’any 1911 terres entre el Baix Fluvià i el Baix Ter, entre elles una finca al Pedró d’Empúries. Altres propietaris barcelonins van adquirir propietats a la zona, entre ells Ignasi de Ventós Mir, que el 1924 va adquirir el xalet Bellesguard a un metge escalenc. La seva neta es va casar amb Juanín Rubert, els pares del filòsof. El pare de Xavier Rubert de Ventós es va retirar a aquesta casa del Pedró per tal d’administrar les seves propietats i apartar-se de la vida pública, després de la Guerra Civil espanyola, per qüestions polítiques. La casa del Pedró es va convertir durant dècades, i fins a la malaltia del filòsof, en un espai de trobada per a la intel·lectualitat i la classe política catalana, tant en la clandestinitat com en la transició i posteriorment. Sobretot, però, va ser un lloc on el difunt Rubert de Ventós pensava i filosofava. Descansi en pau.