Mor als 104 anys el veterà polític i enginyer empordanès, senador durant dues legislatures

El títol que encapçala aquest reportatge és el mateix que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines ara fa justament vuit anys (edició del 28 de gener de 2015). En el moment d’escriure’l, Josep Rahola tenia 96 anys. El qui fou senador per Girona en dues legislatures (1979-1986) i ferm defensor dels drets nacionals de Catalunya durant tota la seva vida, moria la setmana passada, als 104 anys d’edat, a la comarca que el va acollir durant dècades tot formant part d’una de les nissagues familiars més arrelades a l’Alt Empordà, originària de Cadaqués.

Nascut a Barcelona el 3 de juliol de 1918, tot i que ara portava uns anys vivint en una residència per a gent gran a Palau-saverdera, el seu poble d’acollida va ser Fortià, on residia des de feia dècades, a la històrica finca agrícola de Fortianell, propietat de la família de la seva dona, Montserrat Estrada. A principis del 2015 la Fundació Josep Irla va dedicar-li un llibre monogràfic, escrit per l’historiador Francesc Marco, que es va presentar al Cercle Sport de Figueres.

El volum, Josep Rahola. Una veu catalanista d’esquerres al Senat, l’encapçala una cita datada del 7 de maig de 1986. Diu així: «Jo crec que el més important és Catalunya i en aquest sentit he esmerçat els meus millors esforços durant tota la meva vida». Una frase que, curiosament, el polític republicà manifestava al signant en una entrevista periodística. Allò que en aquells moments, amb tota probabilitat, va passar quasi desapercebut justificava la raó de ser de tot el segle de vida del finat.

Josep Rahola era un dels set fills de l’advocat Baldiri Rahola i Llorens i de Roser d’Espona i Puig, i germà de Frederic Rahola i d’Espona, il·lustre advocat, editor i polític català que va ser estret col·laborador del president Tarradellas i el primer síndic de greuges de l’etapa actual de la Generalitat de Catalunya. Militant d’ERC, estudià a la Mútua Escolar Blanquerna, i després de la Guerra Civil espanyola s’exilià a França. Després d’estar un temps al camp de concentració del Voló, va fugir i tornà a amagar-se a Figueres, i més tard a Barcelona.

Un cop establert a la seva ciutat natal, va acabar la carrera d’enginyer i va treballar en el negoci familiar de l’editorial Teide, però on va destacar professionalment va ser a l’empresa metal·lúrgica Bra. Durant aquells anys participà en l’oposició al franquisme. Fou escollit senador per la circumscripció de Girona a les eleccions generals espanyoles de 1979 i 1982. En la primera legislatura dins una coalició, amb socialistes i comunistes, i a la segona, amb Convergència i Unió (va compartir mandat amb el figuerenc Narcís Oliveras). Fou portaveu del Grup Parlamentari Mixt del Senat i secretari segon de la Comissió d’Economia i Hisenda. Tot i que a partir de 1986 va abandonar la política en actiu, la seva militància en defensa del país va continuar fins a la seva mort. El 2013 es va inscriure a l’Assemblea Nacional Catalana a través del col·lectiu local del seu poble i l’any 2018 va rebre la distinció del Segell de Fortià atorgada per l’Ajuntament.

UN LLIBRE-HOMENATGE. La presentació, al gener de 2015, del llibre editat per la Fundació Irla, que en poc més de 170 pàgines inclou una profusió de dades que permeten conèixer a fons la trajectòria personal i política de Rahola, va esdevenir un homenatge de Figueres i l’Alt Empordà a la seva figura. L’acte, celebrat al Cercle Sport, va aplegar un nombrós públic que va expressar-li tot l’afecte i simpatia. El vell senador, assegut en una cadira de rodes però amb la mirada viva i la veu ferma que sempre l’havien caracteritzat, va pronunciar unes paraules d’agraïment.

Rahola va recordar que «lamentablement formo part d’una generació que no va tenir joventut, que és la font de riquesa dels pobles, perquè és la gent activa, inventora. A nosaltres la joventut ens va ser anul·lada. Encara se m’omplen els ulls de llàgrimes quan recordo els presidents Francesc Macià i Lluís Companys parlant a la plaça de Sant Jaume. Tot allò va ser anorreat per l’aixecament dels militars contra Catalunya. Per això, dono les gràcies als qui hem lluitat junts, així com a les noves fornades, per seguir defensant els nostres drets!».

En aquell acte, entre altres intervencions, va parlar l’historiador figuerenc Albert Testart, que va remarcar que Rahola, durant la seva etapa com a senador, «va defensar els valors del progrés en uns moments especialment difícils de la política espanyola. Durant aquells anys, a més de la defensa de les idees nacionals, també va treballar per resoldre problemes dels empordanesos i en aquest sentit cal destacar la seva preocupació per les comunicacions transfrontereres i per la preservació dels espais naturals». Va ser un dels artífex de l’obertura del pas de Tapis fins a Costoja, projectat durant la Generalitat republicana i executat en els primers anys del president Jordi Pujol.

L’autor del llibre, Francesc Marcó, assenyalà que «la història del personatge és la història del seu partit ja que enllaça la Segona República, quan es va crear ERC, amb les generacions actuals. A través de les pàgines del llibre s’evidencia la fidelitat a una trajectòria i a unes idees. La nissaga dels Rahola explica la decidida implicació de la classe mitjana i dels professionals catalans en la política, en un segle de canvis a Catalunya, a Espanya i a tot el món». Descansi en pau.