És el propietari de Discos Quim, l'únic establiment dedicat a la venda de discos i vinils de la província de Girona i també del país veí, ja que actualment a la Catalunya del Nord no hi ha cap botiga dedicada al sector. Amb en Quim parlem, entre altres temes, de la BSO de Figueres

---

Deu ser de les poques botigues de venda de discos que queden actualment al territori. Com s'aconsegueix mantenir obert aquest tipus de comerç quan pràcticament ha desaparegut?
És l'única botiga de discos de la província de Girona. Nosaltres subsistim perquè venem molt a través d'Internet, estem a la vora de França i, de fet, som la millor botiga de discos de Perpinyà perquè tampoc en queda cap d'oberta [entre riures].

Tenen, doncs, l'exclusivitat comercial de la Catalunya del Nord, també. Hi ha molta demanda de la clientela francesa?
Sí, és un client que gasta més que el client d'aquí pel que fa a la cultura. Compren molts més discos i cal pensar que hi ha gent de Perpinyà que ve setmanalment a comprar discos a la botiga, eh? Venen moltes persones a qui els agrada la música original i fa anys que el client francès és una part molt important de la nostra clientela.

Devien notar una forta davallada quan es van introduir les plataformes musicals com ara Spotify?
Contra allò gratuït no podem lluitar. Nosaltres, en certa manera, sempre ens hem dedicat més al món del vinil i del col·leccionisme de discos i d'edicions limitades. A banda, però, també tenim clients, sobretot gent de més de cinquanta anys, que et diuen: «per estar-me mitja hora o més per descarregar-me un disc d'en Julio Iglesias, que no ho sabré fer i l'hi he demanat tres vegades al meu fill i no m'ho fa, vaig a Can Quim i el compro». A més, si no el tenim, l'encarreguem i al cap d'un parell de dies ja ens ha arribat. Per tant, tenim clients més de col·leccionisme i d'altres que no fan servir les plataformes digitals.

Molta gent el té a vostè de referència per assessorar-se musicalment. És així?
Bé, hi ha un cert tipus de gent que es deixa assessorar, però... el jovent no es deixa assessorar. Penso que el jovent d'avui és una generació que si pogués demanar consell per WhatsApp, potser sí que ho faria, però venir a la botiga física i preguntar-ho no ho fan. Passen vergonya, que dic jo.

Anant a l'inici, com comença la història de Discos Quim?
Com a venedor de discos vaig començar quan tenia setze anys i venia discos a una botiga que es deia Electro Bazar Albert. Era una botiga de dues plantes que va estar molts anys al carrer Ample, on ara hi ha una immobiliària. Després la botiga va traslladar-se al carrer Peralada i i quan vaig plegar de dependent, vaig decidir començar la meva història i ara fa 38 anys que Discos Quim va obrir les portes.

38 anys iaguantant.
Sí, de moment sí, però això no se sap mai. Al març d'aquest any en faré 65 i no serà per problemes econòmics del negoci, però no sé què faré d'aquí a uns mesos. No m'ho he plantejat perquè em fa molta por plantejar-m'ho.

Pel que diu, entenc que no hi haurà relleu generacional?
No, no hi haurà relleu generacional. El meu fill treballa a l'administració de loteria del carrer de la policia que és nostra.

Discos Quim al seu moment va digitalitzar-se i va iniciar la venda en línia. Va ser la manera de no morir?
Ara ja fa deu anys que fem venda en línia i és el 50% de les nostres vendes.

Amb tants anys a la plaça de l'Ajuntament de Figueres, ha vist evolucionar el comerç. Quina radiografia en faria?
Avui dia hi ha un problema molt gran i és que la majoria dels propietaris dels locals comercials de la ciutat continuen pensant com fa deu anys enrere i pensar amb els preus de fa deu anys no és real perquè hi ha la venda per Internet, hi ha Amazon, i no pots pretendre cobrar les quantitats de lloguer que es cobraven fa una dècada perquè la realitat del comerç és totalment canviant. Hi ha gent que compra un tornavís, uns mitjons i unes sabates i s'ho fa enviar a casa! I... el comerç de proximitat ha de lluitar contra això i ha d'intentar oferir un plus. Si has de vendre al mateix preu que ven Amazon, no vas bé perquè llavors és quan la gent es passa pel folre allò de cuidar el comerç de proximitat.

Amb tants anys rere el taulell, quin diria que és el disc que més ha venut?
En nombre d'unitats diria que és The River, de Bruce Springsteen.

Els clàssics es mantenen.
Sí, i de totes les generacions. També podria dir el Nevermind de Nirvana o The Dark Side of the Moon de Pink Floyd o el Wish You Were Here. També és oscil·lant, per dir-ho així, ja que quan va morir Freddie Mercury, de Queen, que era un grup que estava una mica desballestat per la premsa, no per la música sinó per la premsa, el fet de morir va fer que hi hagués una revifada important. I això com tot... quan va morir el de Nirvana tothom va recordar que existia igual que quan va morir Elvis, Michael Jackson o Prince... Les necrològiques fan que la gent es recordi d'algú o de la seva música.

I de vinils de grups més actuals, també se'n venen o hi ha menys demanda?
Sí, aquí a l'aparador tenim l'últim disc de la Rosalía o el darrer d'en Pablo Alborán. Hi ha un públic que només compra vinil; ara també hi ha hagut un revival amb el vinil perquè hi ha hagut gent que ha recuperat l'afició i després de molts anys tornen a comprar vinils d'actualitat. Al final, la gent es mou per tendències.

Com de diferent és escoltar un disc en vinil d'un CD normal?
Canvia el so i canvia la capacitat d'escoltar. Si escoltes un vinil fas, pràcticament, un acte de litúrgia: agafes el vinil, el poses, seus davant del tocadiscs i te l'escoltes amb l'ordre que ha pensat l'autor. No tens el comandament a distància per canviar de cançó i tens molta més capacitat de concentració, en definitiva, el sents més bé. A banda de la calidesa que et dona el disc, el CD és més «inodoro e insipido», que dic jo, i té, com la televisió, un comandament a distància que és molt perillós. En canvi, si agafaves un vinil de Pink Floyd, l'havies d'escoltar amb l'ordre que havia pensat l'artista.

I aquest ordre, sovint, té un sentit i no hi pensem...
Exacte, sobretot pel que fa a les obres conceptuals. És incomparable amb ara, que per exemple, al disc de la Rosalía hi ha una sèrie de cançons que les han col·locat al disc perquè primer va fer uns videoclips que van tenir molt èxit i després n'han fet el vinil, però no és una cosa elaborada i pensada com era, per dir algun gènere, un disc de rock en què els grups pensaven l'ordre per explicar una història.

[caption id="attachment_56443" align="aligncenter" width="650"] Foto: Àngel Reynal[/caption]

Abans, a la botiga, venia físicament entrades de grans concerts. Ara ja no en pot vendre?
El problema que hi ha és que està completament monopolitzat per una plataforma que manipula el preu de les entrades dels concerts. Ara, el preu de les entrades ja no és com abans, que sempre era un preu fix. Ara, les entrades dels concerts són com els bitllets d'avió, que els preus van en funció de la demanda i hi ha un cert tipus de gent que no té escrúpuls, i compres una entrada que hauria de valer 50 euros i al cap de cinc minuts ja en val 150 euros... I l'altre tema és el tema de les despeses i la gestió. Jo si venc un disc de 10 euros, no li cobro de més la gestió de pagar amb targeta; en canvi, per Internet et cobren unes despeses de 15 o 20 euros i la gent s'ho menja.

Estem matant la música en directe?
Això és un monopoli del control de les entrades. Abans les entrades estaven físicament a tots els punts de venda i no es podien manipular, i ara es venen totes a través d'una plataforma i «aquest senyor de la plataforma» no justifica les entrades que posa a la venda ni els preus. Però, bé, aquest és un altre meló que hauríem d'obrir, però ens hi estaríem molta estona.

Sempre ha sigut la BSO de la plaça de l'Ajuntament. Quina hauria de ser la de Figueres?
És molt personal, els gustos d'un no són mai equiparables als dels altres. Moltes vegades el que intento és posar una música que sigui agradable, que la gent la conegui i que li recordi la bona música. A més, si durant una setmana surt el disc nou d'en Bruce o en Sabina, doncs també el poso per si passa algú i el compra.

Això és màrqueting musical.
Bé, és fer memòria a la gent. Tota generació té les seves cançons i les associen a la pròpia vida. La música, d'una manera o altra, marca moments de la vida.

I tant. Què en pensa, doncs, dels gèneres musicals d'avui dia com ara el trap?
Considero que hi ha productes que no arriben al llindar de la música.