Alguns cronistes locals del segle passat van recollir les vivències d’aquestes festes a través dels seus escrits

A la premsa local de fa cent anys no es troben referències de com se celebrava el Nadal a finals del segle xix o a inicis del xx. D’entrada, si ara felicitem les festes, majoritàriament a través de correus electrònics i de missatges enviats a través de les xarxes socials, en aquella època alguns dels treballadors que estaven al servei públic —des del carter i el repartidor fins a l’escombriaire i el sereno— ho feien amb unes postals a tot color mitjançant les quals aconseguien propines que servien per reforçar la precària economia familiar de l’època.

Per explicar una mica com commemoraven els empordanesos aquestes diades ara fa cent anys, hem de recórrer a l’escriptor Pere Teixidor (Figueres, 1892-1981), en el seu llibre publicat l’any 1978 amb el títol de Figueres anecdòtica, segle xx. L’autor explica que «la revetlla de Nadal encara era considerada una festa estrictament familiar i religiosa. Acabat el sopar, un sopar corrent i vulgar, i per tal d’esperar l’hora d’anar a la Missa del Gall, es reunia la mainada vora la llar per a fer cagar el tió. Quan ja el tió havia desprès totes les llaminadures, el posaven a la llar perquè cremés, es menjaven el tortell i una tauleta de torró d’avellana i se n’anaven a la Missa del Gall». En acabar l’ofici religiós, «la majoria anava a dormir, però hi havia alguns joves més agosarats que aprofitaven l’ocasió per entrar en alguna taverna i fer tertúlia entre got i got de vi».

Teixidor també ens explica amb detall la diada del 25 de desembre. Assenyala que calia estrenar alguna cosa, per fer realitat el refrany Per Nadal, qui res no estrena, res no val. Explica que «generalment era un abric, una joia, unes sabates, una camisa, una corbata... Pel dinar de Nadal era difícil de trobar una sola taula que no estigués presidida per un gall d’indi rostit o un pollastre amb esperons i cresta, farcit de panses i pinyons i botifarres. Moltes famílies era l’única vegada de l’any que menjaven pollastre. El dinar d’una família menestral es basava generalment en una escudella de macarrons i carn d’olla, els menuts de pollastre amb salsa, la vedella estofada amb pèsols, el gall d’indi farcit, els torrons d’avellana, el tortell entorxat de matafaluga i les neules. El tortell generalment era un regal del padrí, i l’ampolla de vi ranci l’oferia la padrina. En acabar no faltava mai el cafè, rom cremat i un puro, que costava mig ral. I llavors la xerinola».

UN QUART DE SEGLE ABANS. Per testimonis orals i escrits, i a través d’algunes fotografies de l’època, s’ha pogut determinar que, del 21 al 24 de desembre, els carrers de Figueres a les darreres dècades del segle xix eren un aparador comercial, sobretot per les parades d’aviram, on la gent podia comprar indiots, capons i galls. També es compraven joguines, de cares a la festivitat dels Reis. S’hi arribava gent de tota la comarca. «Era un constant anar i venir de gent, que portaven a la mà el que havien comprat i amb un aire de satisfacció. Venia gent de tot arreu. De bon matí, ja les carreteres anaven plenes. Encara no sortia el sol, es veien pagesos anant cap a la ciutat a vendre i a comprar; els uns estirant els bous per la banya, els altres, aviant un ramat de xais, els de més enllà, menant una dotzena de porcells. Les dones portaven un cistell a cada braç amb aviram, ous o fruit, i el fadrins, amb la vara de freixe a la mà, la barretina de gairell, el brot d’alfàbrega a l’orella i la mitja rialla a la cara», segons un testimoni recollit l’any 1950 per l’historiador local Josep Maria Bernils Mach.

Recollia el cronista, amb dades del 1880 i d’anys posteriors, que «el pollastre era un menjar només per a la gent rica. Un parell de pollastres costava entre 1,50 i 2 pessetes, que equivalia aproximadament al jornal d’un paleta. El xampany era desconegut per a la gent. Es bevia vi i es menjava pa, un pa especialment molt blanc. La gent s’abillava amb un jec, com en deien d’un abric llarg, una barretina per espantar la fred i unes sabates ben netes, els que en tenien, ja que abundaven més les espardenyes i àdhuc esclops, ja que en aquella època no hi havia a la població de Figueres cap carrer pavimentat. Tots eren de terra i alguns molt bruts pels excrements que hi deixaven els ramats de cabres i porcs que hi creuaven. El dia de Nadal es menjava escudella i carn d’olla».

La tradició de posar l’arbre de Nadal és d’origen nòrdic. El primer arbre nadalenc públic es va col·locar el 1878 al mercat de la ciutat alemanya de Nuremberg. A Catalunya va arribar unes quantes dècades més tard. Els figuerencs de més edat, per exemple, recorden que no va ser fins als anys 70 del segle xx que l’Ajuntament va instal·lar un avet monumental a la placeta baixa de la Rambla. La tradició s’ha mantingut viva fins ara, tot i que el respecte al medi natural ha fet canviar aquell arbre que es portava dels boscos del Pirineu per una estructura de fusta i alumini, decorativa i lluminosa, que l’imita.