El pintor va començar la seva trajectòria fa prop de vuitanta anys i avui té entre mans el seu darrer treball: les seves memòries. En aquesta entrevista Roura ens explica una part de la seva història, de la seva passió per l'Empordà i el seu paisatge, sense oblidar-nos de la Trini

---

El 1970 fa la seva primera exposició a Vic i des de llavors l’art de Lluís Roura viatja arreu del món. Com recorda els seus inicis?
Aquella primera exposició va ser una gran experiència, ja que fa una certa impressió veure els teus quadres penjats a la paret per primera vegada. A més a més, recordo molt bé l'exposició perquè anava amb el meu 600, amb la baca plena de quadres i com que estàvem a Massanes, el poble de la meva dona, vam passar per la carretera d’Arbúcies i havia nevat, hi havia mig metre de neu, no sé pas com vam arribar a Vic per muntar l’exposició. I la recordo com una experiència molt especial. Llavors els anys 1971-72 vaig fer altres exposicions, recordo que el 1971 a Girona no vaig vendre ni un sol quadre i després vaig venir a la Fira del Dibuix de Figueres, el 1972, i tampoc en vaig vendre ni un. I, just al costat, hi havia en Coll de Carrera i no parava d’embolicar quadres, i a mi no em van ni preguntar el preu. Més tard, vaig anar a Tarragona i tampoc vaig vendre’n cap i a la següent Fira de Girona en vaig vendre un. Però l’exposició gran i més important va ser el febrer de 1974, a Madrid.

És quan decideix inclinar-se cap al paisatge empordanès?
Al novembre, abans de l'exposició de Madrid, vaig anar a preparar-la a Cadaqués i vam llogar un apartament amb la família, la dona i la mainada, perquè vivíem a Barcelona i volia preparar bé l'exposició. Vaig estar un mes pintant a Cadaqués, però n’estava una mica tip de pintar cases blanques i un dia un pintor em va dir «ves cap aquí baix, a Vilajuïga, i veuràs quins camps i quines vinyes!». I quan vaig veure tot allò... m’emocionava. M’emocionava de veure aquelles muntanyes de color farigola amb els camps vermells i grocs… Per a mi va ser un descobriment espectacular. I després de pintar tant, vaig arribar a l’exposició de Madrid amb trenta quadres i en vaig vendre seixanta. Va ser una cosa d’aquelles màgiques. I una altra palanca, ara que estan de moda, va ser que Felip Vilar em va dir que abans d’anar a l’exposició de Madrid enviés un catàleg a en Gich, en Joan Gich Bech de Careda, fill d’Agullana i llavors delegat nacional d’Esports de l’Estat. L'hi vaig enviar i va venir a la inauguració i va comprar dos quadres. L’endemà va tornar amb el director general de RTVE, Rafael Anson, que va comprar un altre quadre i em va dir: «¿Qué quieres de RTVE?», i vaig demanar-li, tot fent broma, un reportatge al telenotícies de la nit, i l’endemà em van fer un reportatge de dos minuts i mig. I, en aquell moment, va començar la meva volada forta. A partir d’aquell moment vaig decidir fer paisatgisme, però vivia a Barcelona.

I què fa decidir-lo per escollir l'Empordà?
És clar, com he dit, volia fer paisatgisme i vaig pensar que havia d’anar a viure enmig del paisatge. Per això vaig anar a Banyoles, vaig pensar que així tindria les comarques dividides i podria anar cap a Olot, cap a l'Empordà... Però el meu cotxe cada dia estava més encarat cap a l’Empordà i vaig pensar que havia d’estar integrat com una planta més al territori, i vam anar cap a Vilabertran amb la família, hi vam viure onze anys, però el que passava és que també m'agradava molt el mar i, finalment, vam acabar a l'Escala, on som ara.

Li queda algun racó d'aquesta comarca per pintar?
No me’n queden gaires, no... [entre riures]. Però potser hi ha un Empordà, que diuen que és per descobrir, que és el que va de Pont de Molins per amunt. Em refereixo a tots aquells darreres d’Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Boadella i les Escaules… Penso que hi ha tot un món en aquell espai, que és l’Empordà que he pintat menys. I aquest Empordà per descobrir val més que el guardem i el mantinguem com un espai preuat.

En certa manera, a través de les seves pintures ha vist evolucionar el territori. Com el troba, actualment?
He vist que s'ha transformat moltíssim durant els últims trenta o quaranta anys. Vaig començar a pintar aquí el 1974 i em fa la sensació que la natura ja no és la mateixa d'abans. Quan treballava més, anava als camps a pintar i sempre em trobava tota mena d'animalons com papallones, llimacs, grills que cantaven, cargols, i ara pràcticament no hi ha res d'això. Sembla que estigui mort. No hi ha cap guatlla que canti, el paisatge s'ha quedat en silenci. Veus la natura, però hi falta la música.

La seva trajectòria clarament forma part de l’art empordanès, però com el definiria?
Penso que és complicat de definir, ja que així com hi ha una escola d’Olot molt definida i que queda marcada al llarg de la història com un segell, això a l’Empordà crec que no passa. Penso que fem Empordà a través d’estils molt diferents. Amb Ministral, Lleixà, Pujolboira, Vallès veus Empordà. Són Empordà. És un motiu, però no hi ha un estil seguit, hem sigut pintors molt personals que hem seguit la nostra personalitat.

L'anomenat Grup 69 ha deixat una petja important al territori. Creu que avui dia es podrien recuperar iniciatives com ara el mural 'Cinc visions del paisatge empordanès'?
Hi ha moments al llarg de la vida que coincideixen una gent, és a dir, tot un corrent cultural, i uns polítics sensibles. Aquesta obra va ser molt especial, la idea va sorgir d'Agustí Planas, del Dynamic, que llavors era el president de l'associació de comerciants, i va proposar fer una benvinguda a Dalí, que estava recuperant-se a l'hospital, i el resultat va ser el mural; per a mi va ser tot un èxit. Ara potser seria complicat fer iniciatives així per la realitat social i els problemes socials que hi ha, ja que llavors ja va ser criticat, però seria un luxe que es poguessin fer més iniciatives d'aquesta mena.

Abans de començar l’entrevista ha dit que volia explicar-nos en què està treballant des de fa temps. Què té entre mans?
Estic escrivint les meves memòries. Ja fa temps que ho tinc entre mans i penso que serà un treball important. Serà un gran volum, des del primer quadre fins als últims treballs, i no serà tot purament pintura, hi haurà descripció de viatges que he fet i experiències d’aquests viatges, evidentment lligat amb l’evolució de la pintura i amb la meva trajectòria en aquests mons que he voltat gràcies a la pintura. Les estic escrivint jo personalment i estan supervisades per una filòloga de Girona. Es presentaran l’octubre vinent a Girona, a la Casa de Cultura. Em fa molta il·lusió presentar-ho allà perquè és un lloc molt especial i formarà part de l’exposició de Fires de Sant Narcís, que hi serà durant gairebé tres mesos.

[caption id="attachment_56159" align="aligncenter" width="650"] Foto: Àngel Reynal[/caption]

Entenc que presentarà les memòries i les exposarà també aquí, a l'Alt l’Empordà?
Després de Girona, l’exposició anirà al Reial Cercle Artístic de Barcelona, on també es presentarà el llibre. I, llavors, per Santa Creu 2024, vindrà aquí a la comarca, tot i que potser el Museu de l’Empordà estarà en obres, però ja ho veurem. La veritat és que volia presentar les memòries el dia que faig vuitanta anys, el 5 de desembre de l’any vinent, però han volgut aprofitar que fos l’exposició de Fires de Girona, per tant, serà amb motiu dels vuitanta anys. Aquestes memòries són el regal que em faig i per a mi serà tancar una etapa. És un treball que hi dedico molt de temps, però ara la tonyina em distreu, carai! [Entre riures]

La Trini! Hi té un lligam especial, digne d’un conte que va fer l’any passat. Què ho fa que la visiti cada dia quan arriba al port l’últim mes de l’any?
La història de la Trini és una història meravellosa, és digna d'una pel·lícula de Walt Disney. És molt curiós perquè aquest any va arribar el dia 23 de novembre i ha marxat ara fa poc, el 20 de desembre. L'he visitat gairebé cada dia, li donava bosses de peix i li feia fotografies. I em té fascinat, la seva història, perquè fa dos anys també va arribar el 23 de novembre i va marxar el 22 de desembre. On té el rellotge amagat? Tinc tantes preguntes sobre la Trini: on va aquest animal quan marxa? Segur que a la badia no s'hi queda... Quan la Lurdes Boix m'ho va proposar, em va fer una mica de respecte perquè vaig pensar que jo no era un artista il·lustrador com ara la Pilarín Bayés, però em va dir que el que realment volia per al conte era que fes quadres de la Trini i em vaig engrescar del tot. La història d'aquesta tonyina és ben bé per fer-ne una pel·lícula. La mainada s'emocionaria.