Joieria Ferrer és un dels establiments amb més història de la ciutat i ha estat guardonat amb el Premi Nacional d'Establiments Comercials Centenaris que entrega la Generalitat de Catalunya. La seva història comença el 1914 de la mà del rellotger de Pont de Molins

---

Els seus més de cent anys d'història comencen amb el rellotger de Pont de Molins. Com s'inicia aquest negoci familiar?
Venim de Pont de Molins, el meu avi era rellotger i amb set criatures que tenia, pobre home, va arreplegar la mainada i la dona i es van traslladar a Figueres perquè al poble ho tenien molt complicat per criar i fer créixer la mainada. Primer van emplaçar-se a la baixada que va del carrer de la Jonquera a la plaça de les patates, però hi van estar poc, ja que al cap de menys d'un any van trobar un local, una carnisseria que es jubilaven, i el 1914 ja van instal·lar-s'hi.

I enguany, el 2022, la Generalitat els ha atorgat el Premi Nacional de Comerç Centenari. «L'avi hagués estat orgullosíssim», van dir. Què hauria pensat?
Ui, el meu pare s'hauria emocionat moltíssim. Ell també era rellotger, però el meu avi —qui crea el negoci— era d'aquella generació de «genio y figura hasta la sepultura». Cal pensar que el meu pare amb 90 anys encara arreglava rellotges aquí al taller. Els matins ell arreglava rellotges i mentre va poder pujar l'escala del campanar de Sant Pere, era el que se n'ocupava. Bé, el de Sant Pere i tots els rellotges dels campanars d'aquí a l'Empordà. Els diumenges, quan era petita, el pobre home no era mai a casa. Ell agafava la bicicleta i se n'anava pels pobles a arreglar tota mena de rellotges com ara els grans rellotges de les cases de pagès, les masies i els rellotges de tots els campanars, com he dit. I, anant enrere, quan el meu avi es va instal·lar a Figueres, com a rellotger, tenia quatre models de rellotges de butxaca i ell ho arreglava tot.

Rellotges de butxaca! Ni hi pensava, en aquests.
Clar... Els primers eren aquests. Més tard van començar a haver-hi els de polsera de corda. Els inicis eren els rellotges de butxaca i els despertadors de corda d'abans. En aquell temps, de rellotges de polsera n'hi havia pocs.

I quan és que el negoci entra, també, al sector de la joieria?
De mica en mica van començar a portar coses de joieria. Recordo, de petita, veure aquelles medalles grosses que portaven les senyores i també arracades... Llavors, el 1975, que el meu pare ja m'havia posat a la botiga, jo m'hi floria en aquell «xiringuito» tan vell i vam fer la primera reforma. Un cosí que tenia una empresa de construcció i la meva cosina era decoradora, així que vam tirar una paret a terra i vam fer la primera gran reforma. Aquí només hi havia una porta amb dues finestres i vam inaugurar la millora l'1 de desembre del 1975, per Sant Eloi, que és el nostre patró.

Tota la vida rere el taulell. Com ha vist evolucionar el món de la joieria i la rellotgeria?
Ha canviat moltíssim, com tot el món. Hem passat de vendre la típica cadena i la medalla per a les senyores, a tenir diferents joies d'un any per l'altre. Ara sempre surten coses noves, abans no. Recordo el meu pare que, un estiu, es va quedar tota una manta de polseres d'or d'aquelles de «no me olvides». I ho va fer perquè llavors sempre es venia el mateix, no sortien massa novetats. Igual que els rellotges, hi havia quatre models i amb això ja feies durant dos o tres anys. Ara necessitem dos-cents models o més, ha canviat tot molt.

Quines són les reparacions més comunes dels rellotges? Les piles?
El dia a dia són les piles. Ara ja parlem de rellotges de quars, abans els rellotgers repassaven els rellotges; els engreixaven,, posaven oli... Ara amb els de pila, o bé és la pila que falla, que és el més usual, o bé s'ha assecat el circuit i cal arreglar el mecanisme. Però, bàsicament, són piles o algun circuit que s'ha assecat que només és desmuntar i netejar.

L'engranatge d'un rellotge és complex.
I molt més els d'abans. El meu pare anava tot el dia amb la lupa a l'ull, a vegades entraven els clients i ell no se n'adonava i sortia a atendre'ls amb la lupa a l'ull [entre riures].

En queden, de rellotgers, o és un perfil d'ofici que costa trobar, actualment?
Costa bastant trobar-ne i cada vegada n'hi ha menys. Costa molt, com tots els oficis... Quanta mainada trobes que vulgui fer un ofici?

Una llàstima. I què en pensen, dels rellotges intel·ligents?
El món evoluciona i és així. El món és canviant i en diuen rellotges, però no són rellotges. Et diuen l'hora, però és un multifunció que fa de tot. En el nostre sector, les nostres marques en fan, però no massa. Sobretot ha vingut per les marques de tecnologia, més que les marques de rellotges.

Encara continua essent el rellotge suís el de referència?
El de referència sí, però ara ja s'ha de considerar alta rellotgeria. Tot i això, no és el que més es ven, eh? Ara torna a haver-hi molta gent que ens demana el rellotge automàtic.

Per què?
Perquè és el rellotge ecològic, ja que va sense pila. Funciona amb el moviment del braç, porta una massa darrere que és oscil·lant i quan mous el braç va girant i això genera energia, que és la corda. Sempre va carregant i descarregant. Ara en tornem a vendre d'aquest tipus i, en canvi, ha desaparegut gairebé totalment el de corda. I, amb els automàtics i de corda quan hi havia els suïssos era incomparable, però amb els de quars... Els japonesos no tenen res a envejar. Els suïssos són molta perfecció, materials més bons, per això són més cars, però agafes un rellotge japonès i el rendiment és el mateix.

Anant a les joies, es pot palpar l'aposta per la joiera artesana i de proximitat. És així?
Sí, tenim marques de proximitat que fan produccions petites i artesanals, i entre d'altres, també comptem amb una marca que ho fa tot a Blanes.

Què és el que més es ven de la part de joieria?
Arracades, penjolls i anells és el que més venem, però va evolucionant constantment perquè van sortint models nous i noves tendències com ara l'arracada llarga, després l'arracada petita... I depèn molt, també, de la persona. I sobre els materials, ara es ven més l'or blanc que no pas l'or groc. L'or groc es ven sobretot als francesos i les senyores grans, però al jovent no.

Hi ha qui diu que avui en dia li fa por anar pel carrer amb cadenes d'or. Tenen aquesta percepció?
Sí, sobretot les senyores grans. I, en canvi, l'or blanc és més portable perquè no se sap si és de plata o d'or. Actualment, però, una cadena gruixuda d'or groc... ja no té tirada.

Ara que sembla que hi ha hagut un increment de casaments, s'ha notat un increment en la venda d'aliances?
Sí, i tant. Últimament, n'hem venut moltes, penso que la pandèmia ho va accelerar perquè en aturar-se tot durant dos anys, després va haver-hi una crescuda. Amb les aliances també ha canviat radicalment, recordo que abans hi havia quatre col·leccions i ara hem d'anar amb l'ordinador i la tauleta perquè es fan els dissenys a mida. L'aliança es fa a la carta i al gust dels clients.

[caption id="attachment_54672" align="aligncenter" width="650"] Foto: Àngel Reynal[/caption]

Parlant d'anells, no tothom sap que van per talles. Com funciona?
A les joieries tenim anelleres perquè la gent s'emprovi quina és la seva talla. La talla més petita que tenim de mostra és un número 1, però és per a mainada, i les talles més corrents de noia són 14 o 16, i per a home, 20, 22 o 24. Una vegada van haver de fer una aliança per un dit que no entrava en cap talla de l'anellera i el client va haver d'anar a un ferrer que li fes una anella i amb això van fer l'aliança [entre riures].

Amb tants anys d'història deuen tenir molts records graciosos i anècdotes, oi?
Molts! Hi ha persones que venen perquè fa anys que no es treuen l'anell i els queda el dit botit. Una vegada, una senyora va venir amb el dit negre i vam haver de tallar-li l'anell. Ens va dir «no me'l trec des que em vaig casar» i es va casar fa més de quaranta anys. Cada estiu hem de tallar anells. També ens hem trobat amb dos casos d'una persona que va perdre l'arracada i resulta que dins del forat li havia quedat la tanca. I, el més gros va ser que, després d'anar a la clínica, van veure-li que dins del forat hi havia dues tanques!

Cap a on mira el futur d'aquest establiment centenari?
Doncs el futur penja d'un fil... En principi no hi ha relleu i suposo que aguantarem algun any més i si no canvia, ens tocarà abaixar la persiana. A mi em sabrà molt de greu perquè ens ha costat molt i és un negoci familiar de tota la vida. El món de les joieries va a menys, aquí a Figueres n'hi havia més d'una vintena i ara en som menys de set o vuit. N'han tancat moltes. El preu de l'or també s'ha enfilat molt i tot plegat no ajuda... Però anem fent, no tancarem per falta de feina, tancarem ben bé per l'edat.