La periodista i escriptora ha estat la setena ponent del cicle Punt de Lectura als Jardins de la Concòrdia d'Agullana 

Propera i loquaç, oberta a qualsevol pregunta, generosa i explícita en les seves respostes, Agnès Marqués va atrapar amb la seva simpatia i amb la claredat del seu discurs el centenar llarg d’assistents a la setena sessió del cicle Punt de Lectura d’enguany.

Des de la seva condició de periodista, Marquès va comentar que «el periodisme et permet entrar en vides que no has viscut gràcies al fet que hi ha gent desconeguda que et facilita l’accés al seu món i deixa que li facis d’altaveu. Això és un privilegi que valoro molt però jo també volia explorar el fet d’explicar històries en un registre literari. Fa cinc anys que vaig ser mare i vaig canviar el ritme del son. M’he acostumat a llevar-me d’hora. I estic molt fresca. No hi ha soroll, ningú et molesta i vaig decidir escriure una novel·la i ho he fet durant quatre anys. De cinc a set».

Encapçalada per una dedicatòria adreçada a «Per a H., i per a tots els que es perden i en fan el viatge de la seva vida», la novel·la resultant d’aquest treball és un relat que, sota l’aparença de poca acció, ens ofereix una aproximació a la biografia de quatre personatges, que ratllen la quarantena, la Clara, l’Alex, en Diego i en Sebas. Estan en una edat que sembla que ja no permet tenir dubtes i això propicia tractar el tema dels canvis.

«El tema del pas del temps i com aquest ens canvia, fins al punt que ja no som els mateixos és molt present en el meu relat», va comentar, i va afegir que tot i haver descobert el món dels festivals una mica tard, va pensar que aquest podia ser un bon escenari per al seu relat.

El fet que la Clara es perdi entre la multitud d’assistents al festival provoca que, en quedar-se sola, visqui una mena de despertar i comenci a ser ella mateixa, al cent per cent. «Perdre’s, a vegades, és la millor manera de trobar-se», va comentar, i va afegir que l’ambient d’un festival propiciava que el seu personatge central «s’hagi de deixar guiar per l’instint i acabi descobrint que som capaços de fer coses que no ens imaginàvem». I encara va afegir: «El meu no és un llibre de victòries ni de fracassos. Tots els protagonistes resisteixen. Ho deia Rilke: Qui parla de victòries? Tot és resistir. Però la Clara és qui té menys por i s’atreveix a explorar».

Sobre la presència de diferents narradors i del pas del diàleg al pensament sense cap avís, Agnès Marquès va comentar: «Ha estat un repte. No hi ha diàlegs amb guions. Necessitava mostrar aquest joc de com som, com ens mostrem i com ens percebem. Aquesta novel·la explica la vida íntima d’aquests personatges, aquella que és només nostra i on no deixem accedir al 100% ningú. Allà hi ha inseguretats, pors, filies, passions, desigs que de vegades no som capaços de resoldre».

En relació amb la presència de fragments de lletres de cançons en cada capítol i al fet que en el relat la música s’hi fa present fins al punt que esdevé un personatge més, Marquès va comentar que per a ella «la música és la drecera més ràpida cap a les emocions».

En la novel·la apareix el consum de drogues abordat amb molta naturalitat i sobre aquest aspecte Agnès Marquès va comentar: «Parlem del tràfic de drogues, del consum, quan és extrem i problemàtic, de persones que ho han perdut tot. Però i el consum social de drogues? Aquest no l’abordem mai. És una manera de sortir de la gent jove. És una realitat. Sembla que ens fa por parlar-ne perquè no sembli que ho estem legitimant, però cal que en parlem».

La sessió va acabar amb una anàlisi del moment actual del periodisme i de la tragèdia que suposa el fet que els periodistes i els seus caps visquin en una situació de precarietat laboral que els fa menys lliures i més vulnerables.