Mor Joaquim Armengol, un activista de l’idioma i la cultura durant els darrers anys del franquisme i la Transició

El dia abans de fer 98 anys moria, a l’Armentera, Joaquim Armengol i Llach, en Quimet per als seus amics i veïns. Veig la seva necrològica i de seguida penso en la trajectòria de compromís amb la llengua i la cultura del país que havia tingut al llarg de la seva vida. Va aprendre català de petit, quan estudiava primària a l’escola del seu poble. Reconeix que el seu mestre, Francesc Llinàs, els va preparar molt bé. Unes dècades més tard, als anys 60 del segle passat, ho va evidenciar quan va decidir anar a les classes de català per a adults que de forma quasi clandestina realitzaven per la comarca el matrimoni figuerenc format per Ernest Fortiana i Maria Verdaguer.

La Guerra Civil va arrabassar els seus estudis, després d’iniciar el batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Acabat el conflicte, va treballar amb el seu pare, que tenia un negoci de fustes i va fer de pagès. Però la seva inquietud cultural va fer que, un cop realitzada la formació pertinent, passés a formar part del gruix de professors de català que van normalitzar la llengua durant els anys finals del franquisme i els de la transició democràtica.

Joaquim Armengol, que havia nascut a l’Armentera el 1924, va ser fins no fa tant un militant actiu de la llengua i de la cultura catalanes. Va escriure durant molts anys sobre qüestions lingüístiques a la premsa comarcal, però també sobre temes d’història local, com el seu treball sobre la cobla Els Reis, fundada al poble l’any 1870 pels germans Duran Llombart. També era corrector de textos i durant uns anys va presidir el Centre d’Estudis del Baix Fluvià, una entitat cultural amb seu a Torroella de Fluvià que intenta dinamitzar la cultura als municipis situats al tram final del riu que aboca a Sant Pere Pescador.

DE LA REPÚBLICA A LA CLANDESTINITAT. En una entrevista publicada el setembre de 2010 a hora nova, Joaquim Armengol recordava així els seus primers anys d’escola a l’Armentera: «Teníem un bon mestre i això es notava quan ens comparàvem amb la mainada dels pobles veïns. Sabíem català i castellà a la perfecció i el professor juntament amb els pares eren unes persones respectades, no com ara que qui menys tremola davant una malifeta és l’alumne! L’ensenyament primari va ser molt complet, igual que el batxillerat que vaig començar a cursar a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres, on em desplaçava cada dia en bicicleta juntament amb altres companys del poble».

Com hem explicat, la Guerra Civil i la postguerra van truncar aquella situació, però el seu esperit catalanista es mantenia ben viu. Afegia que «fins i tot quan vaig haver de fer dos anys i set mesos de servei militar a Ceuta, parlàvem en català. Als anys 60 va començar la meva implicació en moviments clandestins juntament amb el rector de Viladamat, mossèn Enric Sala, i altra gent de la zona». Poc temps més tard, els mítics professors de català figuerencs Ernest Fortiana i Maria Verdaguer van impartir unes primeres classes a l’Escala i m’hi vaig apuntar.

Explicava que «ho feien de franc, per sentiment de país, només els pagàvem el desplaçament. De seguida van veure que sabia escriure el català millor que els altres, a causa de la meva formació de petit, i em varen animar per pujar de nivell, ampliar coneixements i treure’m el títol de professor de català. Vaig tenir de professor un jove Carles Duarte, reconegut poeta i escriptor vinculat a la Fundació Carulla, i em vaig examinar a la casa de qui poc temps després seria el primer alcalde democràtic de Salt, Salvador Sunyer. A partir de la dècada dels 70 em vaig incorporar a l’equip de persones que impartien classes de forma més professionalitzada arreu de la comarca. Vaig fer de professor a Sant Pere Pescador, Roses, Palau-saverdera, l’Armentera i Torroella de Montgrí, entre altres poblacions. Fins i tot un curs vaig estar al Collell».

Va ser una etapa pionera i, en certa manera, heroica que va assentar les basses de la normalització lingüística del català assolida anys més tard i que darrerament trontolla. En l’entrevista que li vaig fer assenyalava que d’aquells anys recordava, sobretot, «les ganes d’aprendre la nostra llengua que hi havia entre un segment important de població, que assistien a les classes de nits, com tots nosaltres, després de la feina habitual. Encara recordo a l’Escala una alumna que parlava molt bé el català, però no sabia determinar-ne la procedència. Li vaig demanar i va resultar ser de Geòrgia. S’havia casat amb un ciutadà basc que durant la Guerra Civil havia marxat a Rússia amb un vaixell de nens refugiats. Varen tornar aquí als anys 80 i només escoltant la ràdio, mirant la televisió i llegint la premsa catalana el parlava de forma extraordinària. Quin exemple d’integració lingüística!».

En els darrers anys era molt crític amb la situació del català, tant per les imposicions que venien de Madrid en l’àmbit educatiu, com per les errades i els vicis lingüístics que oferien molts mitjans de comunicació, tant premsa com ràdio i televisió. «Es van escampant i normalitzant moltes errades. Hi hem de lluitar. Es van permetent mots i expressions i això empobreix la llengua i la castellanitza», es lamentava. Descansi en pau...