Sergi Belbel va ser el tercer ponent del cicle Punt de Lectura als Jardins de la Societat de la Concòrdia d'Agullana 

Amb un llarg recorregut com a dramaturg i un notable reconeixement internacional com a traductor i director teatral, Sergi Belbel figura a la nòmina de la 12a edició del cicle Punt de Lectura en condició d’autor debutant en el món de la narrativa.

La seva primera novel·la Morir-ne disset, va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la. Es tracta d’una obra incisiva, mordaç, que destil·la humor i en la qual Belbel fa seva la frase «No hi ha res més divertit que la desgràcia», una afirmació que Samuel Beckett ens fa arribar a través de la veu d’una vella en l’obra Final de la partida, que Belbel va traduir en ple confinament.

«Riure és un acte teatral, és el resultat d’un acudit», va comentar, i per això va reconèixer que quan el lector riu, ell està content. I encara va afegir: «cal tenir present que allò de què riem pot ser ben trist i que l’acudit ens pot fer reflexionar».

Més enllà d’aquesta reflexió, Belbel va confessar que Morir-ne disset és conseqüència de l’aturada general que va comportar la pandèmia. «Cal tenir present que la direcció teatral és una feina que ocupa molt espai al dia: cal triar els actors, hi ha els assaigs..., i per tant no és compatible amb una activitat de cuina lenta com la narrativa», va afegir.

Segons va explicar, en aquest període de tancament se li va fer present la veu de l’Ester Pujol, la qual en una ocasió li havia dit que per què no escrivia una novel·la, ja que ella estava convençuda que si els personatges que creava en el teatre eren forts i els conflictes que hi provocava eren interessants, això volia dir que podia ser un bon narrador.

L’aturada total del 2020, el llarg confinament a casa, li va fer plantejar la possibilitat d’escriure un relat en el qual el protagonista fos un «psicòpata de la llengua».

«La meva principal preocupació va ser trobar una bona primera frase i al final la vaig trobar: «No recordo quan vaig començar a pensar en català», va explicar, i va afegir que curiosament, així com quan escriu teatre sol parlar dels problemes dels altres i evita l’autoficció, en decidir escriure una novel·la volia partir de la pròpia biografia i de la convicció que «un domina una llengua quan l’entén sense haver de traduir».

«Quan vaig començar a escriure tenia clar el que no volia fer: no volia fer novel·la negra, per respecte al gènere, i per tant no hi hauria cap policia. I no volia fer una novel·la psicològica, per tant l’assassí no havia de tenir cap remordiment», va comentar, i «per tant vaig decidir que em calia un protagonista capaç de posar distància entre ell i el que feia, que fos irònic, i amb aquesta intenció vaig crear l’Ernest Calvo, un xarnego d’una ciutat industrial del Vallès Oriental que té la vocació de ser el més català dels catalans, un enamorat de la llengua catalana que decideix millorar el món i per això comença una mena de croada personal contra diverses formes d’injustícia i això el porta a cometre disset assassinats».

Amè i divertit, Belbel va captivar el nombrós públic assistent i va mantenir un animat debat entorn del moment extraordinari que, segons ell, viu el teatre català i a l’interès que desperta a la resta del món, i encara va entretenir-se a comentar que «la funció del teatre és parlar de la veritat des de la mentida, i l’actual tendència a fer no-ficció, que dona com a resultat un producte més proper al documental que a la ficció, no és bona per al teatre».

Sobre la possibilitat d’escriure alguna altra novel·la, Belbel va confessar que ara mateix està massa ocupat amb la feina de direcció però que té escrit el guió d’una sèrie, que finalment no es va fer, i que ell veu molt susceptible de convertir-se en una novel·la.