El catedràtic emèrit figuerenc publica la darrera obra sobre aquesta temàtica, que abasta de 1875 a 1939

Un mite de la professió diu que als periodistes el circula tinta per les seves venes en lloc de sang. Si una persona respon a aquest mite és el figuerenc Jaume Guillamet i Lloveras, veterà periodista i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), des d’on ha ensenyat l’ofici a diverses generacions de professionals de la comunicació, tot i que molts d’ells han canviat la tinta per les pantalles a l’hora d’exercir la seva feina. Guillamet és, a més, tot un referent en escriure sobre la història de la premsa al país i ho ha culminat amb la recent publicació del llibre El periodisme català contemporani. Diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939, editat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Ell mateix ha reconegut que «amb aquest llibre acaba l’obra que m’havia plantejat i que he fet durant els darrers 30 anys. Aquesta ha sigut la meva investigació personal, a la qual he dedicats les hores que he disposat al marge de la docència, la gestió i la recerca competitiva durant la meva carrera a la UPF». Amb l’edició d’aquest volum, de més de 400 pàgines, es reconeix que Guillamet completa una història general del periodisme català que es va iniciar amb Els orígens de la premsa a Catalunya. Catàleg de periòdics antics, 1641-1833 (2003) i L’arrencada del periodisme liberal. Política, mercat i llengua a la premsa catalana, 1833-1874 (2010), a més d’altres treballs sobre els períodes del franquisme i la transició democràtica.

El volum, que es pot consultar en obert al portal de publicacions de l’IEC, relata el sorgiment del periodisme industrial a Catalunya des del final del Sexenni Democràtic fins a la Guerra Civil espanyola. L’autor constata que «malgrat la inestabilitat política a l’Estat i el recurs permanent a les suspensions de garanties i la censura, la força de la premsa com a fenomen social i econòmic produeix un creixement exponencial de la publicació de periòdics, amb un pluralisme ascendent, l’expansió de l’ús de la llengua catalana i la formació d’una cultura professional».

El llibre es divideix en dues parts: una primera en format de relat, i una segona amb una part d’anàlisi i interpretació i una mirada més transversal. Al final del llibre, hi ha un capítol on es resumeix tot el treball, i l’última part està formada per un epíleg valoratiu. El subtítol, «Diaris, partits polítics i llengües», expressa «la mirada combinada que fa el llibre», argumenta Guillamet.

Fins al 1875, existien periòdics setmanals i mensuals en català, però cap diari, format que va començar a aparèixer amb més força a partir del 1879. A més, el periodisme català, com explica Guillamet en el llibre, va ser un periodisme polític, molt vinculat als partits i al sorgiment i progressió del catalanisme, primer regionalista i després republicà i d’esquerres, durant la II República. Com desenvolupa al seu treball, «aquests tres eixos són indestriables, la relació dels diaris de l’època amb la política era molt intensa, fins i tot en els diaris d’empresa i negoci, que també tenien una orientació política, encara que fos més discreta i menys bel·ligerant. En resum, el periodisme polític va ser el més característic de l’època».

El llibre acaba amb la Guerra Civil. Després d’aquest període, durant el franquisme, tota aquesta premsa va ser prohibida i comença un període de control sense precedents al país. Guillamet va investigar aquest període en el llibre Premsa, franquisme i autonomia. Crónica catalana de mig segle llarg (1939-1995), publicat el 1997.

NISSAGA FIGUERENCA. Jaume Guillamet va néixer a Figueres l’any 1950. Fill del també professor, periodista i escriptor Joan Guillamet (Figueres, 1922 – Barcelona, 2014), va començar a col·laborar de ben jove a la premsa i ràdio locals, concretament al setmanari VP, la revista Canigó i a Ràdio Popular de Figueres. Quan marxa a estudiar a Barcelona, manté aquesta activitat i a partir de 1969 ja s’hi dedica professionalment, compaginant la feina amb els estudis.

Comença de redactor al diari vespertí Tele/eXprés, on passarà a ser subdirector, i a partir d’aleshores desplega una extensa carrera periodística que el porta, entre molts altres mitjans, als diaris Catalunya Exprés i Avui i al setmanari El Món. Exerceix de professor a l’Escola de Periodisme i a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma fins a esdevenir professor i posteriorment catedràtic de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, on es va jubilar i continua com a emèrit. També és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ha escrit desenes de llibres, sobretot relacionats amb la docència periodística, però també ha fet recerca històrica en aquest àmbit. Entre altres, cal destacar La nova premsa catalana (1975), La Premsa comarcal (1983), Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya (1994), Història del periodisme (2003) i Els orígens de la premsa a Catalunya (2003). Aquesta producció posa en evidència, també, el seu interès per la premsa comarcal, que ha posat de model a tota la península i més enllà. Guillamet ha mantingut la seva relació amb Figueres i l’Alt Empordà, i l’ha plasmat, també, en llibres com L’Empordà dels escriptors i Història de la premsa escrita de Figueres, aquest darrer amb tres historiadors més. Actualment també s’ha implicat directament en la nova etapa del Museu del Joguet de Figueres, del qual és patró des de la seva creació fa 40 anys.