La segona sessió del cicle Punt de Lectura celebrat als jardins de la Societat La Concòrdia d’Agullana va comptar amb la presència de l'escriptora Tània Juste

La segona sessió del Punt de Lectura d’enguany ha permès que els nombrosos assistents poguessin submergir-se en un món, el de l’art, en el qual el paper de la dona artista ha estat menystingut i ignorat per aquells que han escrit sobre aquest tema, majoritàriament homes, i que n’han ofert una visió esbiaixada. Un món en el qual les dones han aparegut sovint com un mer objecte present en les obres d’artistes masculins.

Guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2021 amb la novel·la Amor a l’art, Tània Juste va explicar que prové d’una família de militants antifranquistes molt compromesos i actius, i que va estudiar història de l’art i ben aviat es va adonar que en els llistats prescriptius d’artistes que se li proposaven per estudiar hi havia una absència total de dones artistes. En aquell moment ja va decidir que «intentaria reivindicar el paper de les dones en la història de l’art, invisibilitzat pel fet que el relat històric acadèmic ha estat fet per homes».

En la seva xerrada, Tània Juste va voler deixar clar que «aquella idea nascuda en el cap d’una joveneta acabada de llicenciar ha anat madurant fins que ha tingut més coneixements i més formació com a escriptora, fins que finalment vaig decidir convertir-la en una novel·la».

Centrada en el paper de les artistes que, per la seva condició de dona, «havien d’escollir a què renunciaven, en favor del que més estimaven», en un món en el qual, en canvi, «els homes no renunciaven a res; ells ho podien tenir tot». Amor a l’art reivindica la dona no com a objecte sinó com a subjecte de l’obra d’art.

A partir de la recerca engegada per l’Olivia, la protagonista, neta d’un antiquari, motivada pel descobriment d’un autoretrat extraordinari d’una pintora desconeguda, la Valèria Sans, decideix emprendre una mena de croada particular per recuperar la seva memòria i per donar a conèixer tot allò d’interessant que tenia la seva obra. I aquest objectiu el vol fer realitat «per justícia, per amor a l’art».

El fet de situar els capítols protagonitzats per l’Olivia en la Barcelona dels anys 70 i, en canvi, els capítols protagonitzats per Valèria Sans a París, concretament a Montmartre, segons va explicar Tània Juste «és quelcom perfectament buscat ja que aquell barri de París era el punt de reunió de gent d’arreu del món, que conversaven en totes les llengües i que volien intercanviar coneixements i poder contrastar el que els havien ensenyat amb el que trobaven allà. Aquesta actitud era un mirall per als joves barcelonins anti­franquistes dels anys 70».

El lector viu la recerca engegada per l’Olivia com una experiència apassionant i plena de troballes. L’estructura narrativa de la novel·la funciona com un artefacte perfectament programat i arrossega el lector i li regala un munt d’informacions sobre l’ambient de Montparnasse als anys 20 del segle passat.

Responent a una pregunta Tània Juste va comentar: «Valeria Sans és un personatge de ficció, surt de les biografies de dones artistes de totes les èpoques i pretén ser el paradigma de les seves lluites i els seus anhels», i encara va afegir: «de la mateixa manera, l’Olivia també és ficció però, en un cert sentit, és el meu alter ego, i la mou el desig de corregir una injustícia històrica relativa al paper de les dones en la història de l’art».

Amena i directa, propera i didàctica, Tània Juste va acabar dient que «el que fa notables les nombroses artistes citades en la novel·la és el fet que van intentar tenir una veu pròpia en un món molt masculí, que van cercar una autonomia personal i també que van tenir capacitat per detectar aquells casos d’homes disposats a recolzar les dones artistes i per prendre’ls com a aliats».