Una xerrada a l’Escala posa en valor la seva tasca, tot recordant Ricard Guanter i Bernils Mach

A l’Alfolí de la Sal, dissabte a la tarda, es va parlar de la transcendència que tenen els cronistes locals a través de les figures de l’escalenc Ricard Guanter i del figuerenc Josep M. Bernils Mach. Un repàs a la trajectòria de tots dos, que eren bons amics, tot destacant la seva aportació a la història local. Com deia Josep Pla, «si no existissin aquestes persones, en aquest món no hi hauria res, absolutament res». Un acte cultural, carregat d’emotivitat, inclòs en la programació de l’Aplec de la Sardana de l’Escala i organitzat per l’Associació Sardanista Avi Xaxu.

Després de la presentació de la xerrada, a càrrec de l’historiador i dinamitzador sardanista Jordi Gallegos, vaig ser l’encarregat de fer la xerrada, tot recordant que «el meu pare sempre havia rebutjat ser titllat d’historiador (ell era mestre de carrera, funcionari municipal per oposició i periodista per vocació). Per tot plegat, es definia com a cronista. La mateixa definició era assumida per Guanter. I és que aquesta figura del cronista és un element fonamental a l’hora de preservar la memòria local».

Al seu volum Notes del capvesprol, publicat l’any 1979, un Josep Pla melancòlic escrivia que «qualsevol cosa que passa, en una família, en un poble, en una ciutat, a tot un país, al cap de poc temps queda oblidat en el naufragi —tantes vegades favorable— de l’oblit». Afegia que «el que encara és pitjor és que aquelles persones que se’n recorden, tenen fama de pesats i de tediosos», però advertia que, per sort, de vegades, «hi ha persones que posseeixen una forma o altra de memòria, excitada generalment pels papers dels arxius».

Aquestes persones, segons Pla, mereixen una gran consideració. A vegades «tot el que exposen és llegendari. Però, en fi, encara gràcies que hagin fet aquest esforç. Si no existissin aquestes persones, en aquest món no hi hauria res, absolutament res». Unes paraules que defineixen clarament les figures de Guanter i Bernils Mach.

Així ho expressava també Estanís Puig, alcalde de l’Escala, en el moment de la mort de Guanter, ara fa justament 10 anys, motiu pel qual se li ha dedicat l’Aplec d’aquest any a l’Escala.

En un article publicat a hora nova, Puig escrivia: «Guanter és un d’aquests personatges que comenta Pla. S’ha passat la vida compilant històries locals i sense que ningú li ho hagués demanat, es va constituir en el cronista de la nostra vila. Ha escrit multitud d’articles amb la voluntat altruista de preservar la memòria col·lectiva dels escalencs. Guanter escriu de manera molt documentada, és precís en les dates i ho fa amb un llenguatge clar i entenedor. En un món globalitzat on la cultura oficial cada vegada és més la dels mitjans, es corre el perill que allò que és local no compti, que els fets de la vida quotidiana deixin de comptar».

LA FIGURA DEL CRONISTA. La tradició de cronista gaudeix d’una molt arrelada tradició, en particular a l’espai que formava antigament la Corona d’Aragó (Catalunya, el País Valencià i Aragó). És una figura que fa una aportació innegable a la història, ja que a l’edat mitjana els cronistes van certificar i documentar els fets gairebé simultàniament al moment en què tenien lloc, en forma de cròniques. El major exemple son les quatre grans cròniques (Llibre dels Fets, de Jaume I el Conqueridor; la Crònica de Bernat Desclot; la Crònica de Ramon Muntaner —fill de Peralada, on va néixer l’any 1265— i la Crònica de Pere III el Cerimoniós).

En un àmbit més proper trobem la figura del cronista de ciutats, viles i pobles que han desitjat guardar memòria del seu passat, i és referència interessant per a investigadors i estudiosos o, simplement, per a persones interessades a aprofundir en les arrels de les seves comunitats. Per tot això, alguns ajuntaments disposen (i fins i tot reglamenten) la figura del cronista oficial. Josep Maria Bernils Mach ho va ser de la ciutat de Figueres entre el 1989 i el 2011 (just l’any de la seva mort).

En aquest sentit podem parlar d’una doble figura: el cronista local, que escriu i que divulga esdeveniments del municipi, i el cronista oficial, que realitza la mateixa tasca però amb el reconeixement oficial de l’Ajuntament. Fins i tot hi ha ajuntament i comunitat autònomes espanyoles (com el País Valencià i Extremadura) que reglament i legislen sobre la figura del cronista. Així, s’esmenta que el càrrec recaurà sobre una persona física que s’hagi distingit en la seva tasca d’estudi, investigació i difusió dels temes relacionats amb el municipi, que el títol és purament honorífic i que no comporta el dret de percebre cap retribució econòmica.

Entre els seus compromisos, segons determinen la majoria de reglaments, hi figura el fet d’emetre la seva opinió i rebre consultes sobre temes relacionats amb la història del municipi, o aquells que la Corporació estimi oportú sotmetre a la seva consideració. També hi sol figurar la redacció d’una memòria anual que reculli els principals esdeveniments socials, culturals, polítics i econòmics relacionats amb la població.

Per tant, figures com Ricard Guanter a l’Escala, Josep Maria Bernils Mach a Figueres, Joan Casulà a Olot o Enric Mirambell a Girona són tot un referent per als historiadors. Han estat i són, tot i que la continuïtat no sempre està garantida, la persona a qui calia contactar per demanar consell en moments de dubte sobre qualsevol tema històric del municipi. L’erudit i meticulós investigador de la història local tan rica d’anecdotari. I la persona (o les persones) a les quals ahir, avui, demà (i d’aquí dècades) caldrà recórrer per saber, per documentar i per conèixer la nostra història local. Llarga vida als cronistes locals.