Enrique Patón també va destacar com a empresari del sector i apoderat taurí

Ha mort a Barcelona Enrique Patón i Balsera, als 77 anys, víctima d’una llarga malaltia. Havia estat torero i empresari del ram. Tot i que curta, va tenir una trajectòria força destacada que el va portar arreu de l’Estat, esdevenint un referent de la tauromàquia catalana durant la dècada dels setanta. Era figuerenc i fins al dia d’avui haurà estat l’únic torero professional nascut a la ciutat. Una cornada molt greu el va apartar definitivament de les places de braus, almenys per torejar.

Patón va néixer el 18 d’abril de 1943 a Figueres, on precisament va debutar en públic el 6 d’octubre de 1956, a la plaça de braus que regentava la família Gelart. Abans i després d’aquesta data, es té notícia d’altres figuerencs que van fer els seus primers passos en aquest món però sense arribar més enllà. El 1977 es va donar l’alternativa a un altre torero empordanès, José Salazar, nascut a Còrdova però arrelat de ben jove a Cantallops.

Patón, fill d’un mosso d’espases nascut a Jaén i de mare cordovesa, també era nebot d’un banderiller i va passar la infantesa entre Figueres i Barcelona. Mentre estudiava el batxillerat i més tard a l’Escola Industrial, s’escapava sempre que podia a l’Escola taurina Pedrucho de Barcelona. En aquells anys tenia com a company d’aventures un altre figuerenc, Roberto Espinosa, amb el qual un temps més tard compartiria la gestió d’algunes places de braus.

El debut amb picadors del torero figuerenc va arribar el 13 de juny de 1965 a la plaça de Sant Feliu de Guíxols i durant aquests anys va rebre reconeixements a Barcelona i Madrid, d’on va aconseguir sortir per la porta gran. Va prendre l’alternativa el 3 de setembre de 1967 a la Monumental de Barcelona, amb un cartell que els experts remarquen que va ser de nivell. Chamaco li va cedir el toro Romajito, de Manuel Arranz, Paquirri va actuar com a testimoni i Álvaro Domecq va obrir la tarda a cavall.

La seva etapa com a matador es va centrar principalment en places catalanes com les de Figueres, Tarragona, Sant Feliu o Lloret de Mar, a més de la de Barcelona. El 19 d’octubre de 1975 va patir la cornada més greu de la seva carrera, on fins i tot es va patir per la seva vida. Finalment, dos anys més tard, va posar fir a la seva trajectòria com a matador. Un cop retirat, va seguir vinculat a aquest món gestionant les places de Castelló, Valencia, Saragossa i Vinaròs. Fins i tot havia intentat fer-se càrrec de la Monumental de Barcelona. També va fer d’apoderat dels toreros Emilio Muñoz, Dámaso Gonzalez, Manuel Montoliú o Matías Tejela.

Tot i que durant les darreres dècades va mantenir pocs vincles amb la seva terra, reconeixia que «l’Empordà és el millor país del món» a Joan Guillamet, que el va seleccionar com a personatge en el seu llibre Vent de tramuntana, gent de Tramuntana. Fruït d’un temps i d’un país. Descansi en pau.