Nebot de Víctor Català, també va dedicar-se a mantenir viu el llegat literari i patrimonial de l’escriptora

Ens ha deixat un home savi i un empordanès de soca-rel. El compositor i musicòleg escalenc Lluís Albert i Rivas va morir divendres a l’edat de 98 anys. A banda de la seva vessant professional, durant dècades va tenir cura de l’obra literària i del llegat patrimonial de la seva tia, l’escriptora Caterina Albert (Víctor Català). Residia a la finca del Clos del Pastor, situada a l’inici del passeig marítim, un espai que va acollir fins fa poc l’arxiu de l’escriptora. El 2017, aquest fons documental (i la pròpia residència familiar) van passar a mans municipals i una part del llegat ara ja es pot visitar al Museu de l’Alfolí de la Sal.

Una placa de marbre, a sobre de la font, transcriu un poema que Caterina Albert va dedicar al jardí de la finca. En un dels paràgrafs s’hi pot llegir: «A prop s’ou el mar bleixar / el rossinyol li contesta / i és pels senys divina festa / entre aromes, cel i mar». Aquest espai defineix no només la personalitat de l’escriptora sinó també del seu nebot. Per això, la intenció de l’Ajuntament és que una part del fons personal de la família es mantingui en aquest espai, que tant va saber conservar el finat.

La finca del Clos del Pastor, construïda el 1915 i protegida com a Bé Cultural d’Interès Local, va ser dedicada i llegada a Víctor Català per part d’una admiradora de la seva obra, Antonia Bartomeu i Baró. La part que va passar a mans municipals és la del jardí i el museu-arxiu que Lluís Albert va crear el 1975. El fons es composava de dibuixos, pintures, escultures, primeres edicions de la seva obra, llibres d’altres autors dedicats a l’escriptora, fotografies familiars, reculls de premsa, figures de fang i guix, epistolari i manuscrits originals. També incloïa peces arqueològiques vinculades a Empúries, algunes especialment singulars, com un atuell de vidre romà o una peça de plom amb una inscripció indiketa.

El dia que va fer donació del llegat, a l’estiu del 2017, Lluís Albert reconeixia «l’orgull i la satisfacció que representa per a mi haver arribat a aquest acord amb l’Ajuntament. Sempre havia manifestat el meu temor de morir sense poder donar continuïtat al valuós llegat de la meva tia. Ara, en passar a ser de titularitat pública, ho tenim assegurat. És un patrimoni que he conservat i condicionat durant més de 40 anys i que ara serà de tots. Actes així honoren tot un poble». Aquell dia, Albert em confessava que «ja puc morir tranquil».

El 2012, arran de la publicació del llibre, Víctor català, una biografia insòlita, editat per Brau, Albert m’explicava que «a mesura que anava avançant en la confecció del volum vaig adonar-me que pel privilegiat contacte personal i bona sintonia que havia mantingut durant molts anys amb la meva tia Caterina, estava en condicions úniques de donar a conèixer moltes dades, fins i tot d’interès familiar i local, que corrien el perill d’emportar-me-les a la sepultura. Procurar evitar-ho m’ho vaig proposar com un deure ineludible que confesso que m’ha mantingut angoixat durant els darrers mesos. Durant més de tres anys he estat treballant amb els meus fills i gendre per poder donar forma al volum». Amb tot plegat es complien els seus objectius, després de portar tota una vida mantenint viu el record de «la tia», nom amb el qual sempre es feria a Caterina Albert.

UN SAVI DE LA MÚSICA. Però Lluís Albert, nascut a Barcelona el 1923, no només ha passat a la història per ser el marmessor de l’escriptora. Quan fa un parell d’anys se li va concedir la Creu de Sant Jordi, també se li valorava «la seva valuosa contribució a la cultura musical i literària del país, que s’expressa, entre d’altres, a través de l’estudi, la composició i la divulgació de la sardana i de la música de cobla». Era un deixeble directe del també músic i compositor Joaquim Serra, de qui va actualitzar el cèlebre Tractat d’instrumentació per a cobla.

De la seva extensa biografia cal remarcar que estudià harmonia, contrapunt, fuga, orquestració al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori del Liceu. Amb Joaquim Serra va treballa la instrumentació per a cobla. L’any 1960 va rebre el primer Diploma Oficial de l’Estat de Mestre de Composició. Havia tocat la tenora i el tible a les cobles La Principal Barcelonina i Foment de la Sardana (1976), l’oboè i la viola a l’Orquestra Simfònica Estela de Barcelona, i del 1983 al 1996 fou director de l’Orquestra de Cambra de Girona. Coneixia també altres instruments: la flauta de bec, la guitarra, l’orgue i l’acordió.

A banda d’una vuitantena de sardanes, va compondre també obres corals per a orquestra i banda, peces per a quintet de vent, orquestra de corda, banda i orquestra simfònica, un concert per a tenora i orgue, va escriure música religiosa, va harmonitzar ballets per a l’Esbart Català de Dansaires i l’Esbart Escalenc de Dansaires, i va fer adaptacions de música clàssica (Mozart, Glück, Huber, Schumann, Werner). També fou autor de lletres de cançons i de sardanes. Musicòleg de la sardana, va escriure diverses publicacions de teoria sardanista. L’any 1955, va localitzar les sardanes més antigues que s’han trobat, en un manuscrit del segle XVIII, conservat a la Biblioteca de Catalunya. Descansi en pau.