Abans del confinament, la Susana explicava contes a biblioteques, escoles, museus, centres cívics, presons, hospitals, residències... i anava a festivals arreu del món. Però la Covid va aturar tota l’activitat, i no sap fins quan. Demana al Govern que els inclogui en la desescalada, i el seu col·lectiu proposa explorar alternatives, com el que ha estat fent ella: explicar contes per telèfon a gent gran en risc d’exclusió social

El sector cultural és un dels grans perjudicats per la crisi. Com els ha afectat, al seu col·lectiu?
Moltíssim. De fet, ja pocs dies abans que comencés l’estat d’alarma se’ns van començar a cancel·lar sessions de contes a escoles i biblioteques per prudència. Recordo que el dia 13 de març tenia un itinerari de contes d’arbres pel Parc de la Ciutadella, organitzat per l’Espai Avinyó; es va mantenir perquè el feia amb radioguies i podies mantenir la distància. Però va ser acabar, obrir el mòbil i trobar-me tot de missatges de cancel·lacions. Pràcticament vam passar a zero durant el període de confinament.

No hi havia cap possibilitat d’adaptació?
Bé, hi ha hagut algunes adaptacions, moltes biblioteques que han buscat alternatives. Les sessions que es van anar cancel·lant es van posposar, perquè si es cancel·laven, s’havien de pagar. I amb la nova desescalada, com que no apareixien enlloc els contes, totes aquestes reprogramacions han quedat aturades. Hi ha hagut biblioteques que han derivat les sessions a grups bombolla d’escoles perquè poguéssim treballar. Però moltes vegades no podien decidir, i ens hem trobat en una mena de buit legal.

L’activitat virtual no era viable?
Es van transformar al format virtual algunes sessions. I aquí sorgeixen nous reptes, o nous problemes, que abans no hi eren. Per exemple, tot el tema dels drets d’autor. Si se’t filma, quantes vegades es pot passar aquella sessió? I també implica un problema d’atenció. Es van fer moltes coses virtuals, però hi havia una saturació de tantes hores en línia. Uns nens, o uns adults (perquè no només expliquem contes per a infants), que es passen tot el dia a davant de l’ordinador, no crec que tinguin massa ganes de passar-se una hora davant d’una pantalla per escoltar contes. El nivell d’atenció no és tan gran; no pots fer una sessió d’una hora per Internet, que és la durada habitual en presencial, perquè no és el mateix canal. Has de fer coses molt més curtes, has de jugar amb una altra mena de recursos... I la presencialitat, que és amb el que juguem més, amb el llenguatge del cos, de la mirada, del gest... es perd.

Des del 13 de maig fins el 26 de setembre no vaig fer cap sessió presencial. Va ser aquí, a la biblioteca de Figueres, i es va organitzar d’una manera impecable. Hi havia llista d’inscripció, aforament limitat, grups familiars, seients designats... I hi havia unes ganes d’escolta...!

Com creuen que hauria de ser la seva desescalada, o reintroducció?
S’hauria de tenir en compte que les biblioteques, els museus i les sales d’exposicions poden complir les mateixes garanties de seguretat i d’higiene que compleixen els cinemes o les sales de teatre. És a dir, s’hauria de tornar a posar dins del mapa cultural els narradors orals, perquè d’alguna manera quedem en terra de ningú. No tenim res que ens protegeixi. No estàvem ni formats com a col·lectiu professional, en aquesta àmbit artístic.

I ara s’han format?
Sí. Ara hem format el Col·lectiu de Professionals de la Narració Oral a Catalunya; s’ha redactat un manifest; s’ha portat al Síndic de Greuges, i gràcies al recolzament d’ECP, s’ha presentat una proposta de resolució pel reconeixement del col·lectiu de la narració oral que tot just acaba de ser aprovada per la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya: és un gran pas endavant.

Una persona pot viure només de la narració oral?
Ara no. Abans sí, però s’havia anat precaritzant la situació de la narració oral, una mica com a moltes arts. Per tema de mediacions, de reducció de preus a través de gestores culturals... Tot això ens ha perjudicat molt a la gent que portàvem molts anys treballant per lliure, com a autònoms. I si ja estàvem en una situació una mica més precària d’uns anys ençà, la situació actual ho ha acabat d’arrodonir.