José Antonio Blázquez va començar a confeccionar mascaretes a l'inici de la pandèmia. Quaranta-set dies de treball ininterromput; més de 9.000 mascaretes: totes elles repartides, totes elles regalades

Aquesta setmana estem entrant de ple a la fase 1. Tot i que fa poc més de dos mesos que es va decretar l’estat d’alarma, sembla que quedin lluny aquells dies inicials en què faltava material. Sobretot a primera línia. Va ser precisament durant aquells dies quan el rosinc José Antonio Blázquez va començar a confeccionar mascaretes. Quaranta-set dies de treball ininterromput; més de 9.000 mascaretes. Totes elles repartides. Totes elles regalades.

L'INICI. El rosinc sol col·laborar durant l’any en accions solidàries. Per això, no li va estranyar rebre la trucada d’un doctor amb qui sol col·laborar: «Em va demanar a veure si jo li podia donar mascaretes». Tot i no tenir-ne, va decidir fer-ne unes quantes utilitzant paper de pasta dur. Així, quan va construir els primers prototips a partir de pasta de paper, gomes elàstiques i un parell de grapes, les va enviar per correu.

Desafortunadament les mascares no van passar la prova. Tot i que ens trobàvem en un dels moments més crítics en què hi havia més falta de material, era estrictament necessari que les mascares aguantessin les partícules. «Si aconseguia que no traspassés un esprai, llavors servirien», recorda en José Antonio.

EL PROTOTIP. Ràpidament va començar a buscar cel·lulosa a escala industrial. Aprofitava aquests contactes per demanar de quina manera podia construir una mascareta que retingués les partícules. «Molt simple: em van dir que utilitzés sis fulles, doblegades i enganxades amb gomes», relata Blázquez. «Si aconseguia això, la mascareta, tot i que no estaria homologada, sí que seria vàlida per a les tasques fora del quiròfan». Van començar les proves. Per fer-ho, Blázquez provava els prototips amb una llum directa i un fons fosc. Després de moltes proves va trobar la manera de construir-ne una capaç d’aguantar satisfactòriament múltiples espraiades.
A patir d’aleshores, el dia a dia d’en José Antonio va girar entorn de la producció de mascaretes.

EL PODER DE LA XARXA. Durant 47 dies, tant en José Antonio com el seu fill no van sortir de casa. Malgrat això, han pogut fer arribar mascaretes a hospitals, mercats, residències, centres cívics, policia, mossos d’esquadra, i a centenars de particulars. Tot gràcies a la seva incansable feina, i també a la col·laboració i l’ajuda que han rebut d’empreses i particulars.

A través de les xarxes socials publicaven quin material necessitaven. «Posava un post on demanava paper i l’endemà ja tenia gent que venia i em portava rotlles de paper», explica en José Antonio. I recorda especialment els vint rotlles de paper que li va proporcionar l’Hotel Montecarlo, la donació de 850 € en efectiu de José Parra Gallardo per comprar gel hidroalcohòlic o els 3 quilos de gomes que li van portar des de RGV Consulting.

Tot el material que entrava i sortia de casa seva, ho feia mitjançant un cistell que pujava i baixava pel balcó. En aquest recipient es col·locaven les bosses amb centenars de mascaretes preparades perquè es repartissin. Precisament, una altra de les coses que aconseguia a través de les xarxes era organitzar els enviaments: «Jo publicava a les xarxes que necessitava que algú enviés mascares a tal lloc, i la gent s’oferia. En el moment de l’entrega s’adjuntava un paper, on s’indicava el nombre de mascaretes que es donaven, a qui es donaven, i cap on anaven. Quan aquesta persona entregava les mascaretes li segellaven el document. Així hi havia una prova de què i on s’havien entregat, i jo ho publicava», explica en José Antonio.

LA CONFECCIÓ. «Trigo onze segons a fer una mascareta. Vaig adquirir moltíssima pràctica, en un bon dia en podia fer entre 400 i 500», comenta en José Antonio. El procés consistia a enganxar de forma doble sis plaques de paper de cel·lulosa, i grapar dues gomes al costat per poder subjectar la mascareta utilitzant les orelles.

El procés, però, no acabava aquí. Els hospitals s’encarregaven d’esterilitzar el material que rebien, però per a la resta, en José Antonio va haver de trobar una solució. Es va posar en contacte amb un veí de Roses que es dedica professionalment a la desinfecció utilitzant ozó: «Seguint les seves indicacions vaig buidar completament una habitació, i vaig segellar la porta. Per fer la desinfecció, deixava les mascares durant 20 minuts amb l’ozó. Jo entrava amb el meu equip d’EPI, posava unitats de 80-100 unitats i començava el procés». Una vegada esterilitzades, s’empaquetaven amb una doble bossa. S’etiquetaven i es preparaven per enviar. A més, la casa també es desinfectava un cop al dia.

‘IN CRESCENDO’. A mesura que s’anava escampant a través de la xarxa que en José Antonio regalava mascaretes, que tot i no estar homologades sí que eren completament funcionals, la demanda va començar a créixer. A finals de març, quan la disponibilitat de mascaretes era pràcticament nul·la, diverses institucions van contactar amb en José Antonio per demanar-li mascaretes: «Per mi va arribar a ser un estrès, alguna vegada havia d’estar a peu dret fins a les quatre del matí. Però els hospitals esperaven les mascaretes».

Durant aquests 47 dies s’han fet arribar mascaretes entre, d’altres llocs, als Mossos d’Esquadra, a la Residència Santa Anna de Bescanó, a l’hospital Trueta, a l’hospital de Figueres, a la Policia Local de Figueres i a diversos CAPs, com el de Roses i el de Vilafant. Una feina que es veia recompensada doblement. Primer, quan «veus les marcares empaquetades i preparades per enviar; allà hi ha anotat els llocs on acabaran, i és inevitable que t’acabis emocionant», explica en José Antonio. El segon arribava al cap de poques hores, quan li enviaven la confirmació de l’entrega del material, i començaven a arribar les mostres d’agraïment a través de la xarxa.

MOMENTS DURS, «El dia més complicat va ser quan va coincidir una demanda de la Clínica Bofill amb una residència de Castelló d’Empúries i un altre del CAP de Vilafant. S’ajuntaven gairebé 1.000 mascares, i a tot arreu les necessitaven urgentment. Aquell dia vaig començar a fer-ne des de les 6 del matí, la tele de fons, cafè i mascares...», relata en José Antonio. Sens dubte, el dia més llarg de tots els quaranta-set.

Les restriccions per mobilitat, tot i ser necessàries per la seguretat sanitària, van dificultar l’entrega del material. Algun cop en José Antonio va haver de trucar per demanar ajuda: «Un dissabte, des d’una clínica de Bescanó, em truquen i em demanen màscares de forma urgent. Per les restriccions, però, no ens deixaven sortir. Per sort, vaig coincidir en un curs formatiu amb el cap de Mossos de Barcelona, i el vaig trucar. Quan li vaig explicar el cas em va enviar una patrulla. Van recollir les 300 mascares, i un cop a Figueres les van entregar a una moto de tràfic, que les va portar cap a Bescanó».

LES REACCIONS DE LA GENT. En José Antonio no ha estat sol durant aquests 47 dies. A part de la companyia del seu fill, ha comptat amb la col·laboració desinteressada de persones que es van oferir per repartir. En destaca de nou en José Parra, que ha anat a portar material de forma «gairebé diària» a Figueres, ens explica.

Però no tots els comentaris i missatges que ha rebut a les xarxes han estat positius. De fet, en José Antonio s’alegra de poder publicar el document físic de gran part de les entregues, i poder demostrar físicament que no s’aprofitava de la situació, com alguns l’acusaven al principi.

Afirma que no ha cobrat ni una sola mascareta: «L’únic càrrec que existia és l’enviament, que es feia contra reembossament i el pagava l’hospital o la institució on s’enviaven». A part de les mascaretes documentades en els enviaments, també n’ha anat entregant físicament quan els particulars s’acostaven al seu domicili. «M’he trobat de tot, des d’un home de 73 anys demanant-me una mascareta a mitjanit disposat a pagar el que fos, com algun aprofitat que me’n demanava per casa seva, i quan li demanava quants eren al domicili em deia que 50!».

LES SEQÜELES. Després de tants dies treballant de forma voluntària casa, en José Antonio pot analitzar com l’ha afectat aquesta situació «Psicològicament estic una mica tocat... decebut. M’he sentit una mica sol. No és normal el que ha passat, ni com s’ha reaccionat. El sistema no funciona». Durant aquest mes i mig, ha tingut estones bones i altres que no tan bones. «Sí que hi ha algun moment en què estàs completament esgotat, i ja no pots més. Inclús et sents com un esclau, i t‘enfades. Alguna vegada sí que he pensat per què la gent es dedicava a cantar, a cuinar i no a fer màscares. Estem acostumats que ens ho facin tot. Si jo sol n’he fet 9.000, imagina’t si dels 20.000 habitants de Roses, només 5.000 s’haguessin posat a fer màscares: hauríem salvat la comarca», reflexiona. El que té clar és l’origen d’aquest problema: «Per sort, hi ha moltes organitzacions solidàries, com la que s’encarrega de fer mascares de tela, però si aquests moviments s’haguessin organitzat des de dalt es podria haver implicat moltíssima més gent».

Físicament també té algun problema. Després de confeccionar més de 9.000 mascaretes certificades que ha fet durant aquests 47 dies, pateix dolor a la mà dreta.

I ARA QUÈ? Tot i que el taller de confecció s’ha acabat, en José Antonio ofereix gel hidroalcohòlic per a tothom que en necessiti. Tot i que, a diferència de les mascaretes, aquest sí que s’ha de pagar. «En el moment clau, vaig comprar grans quantitats de gel hidroalcohòlic, que l’he venut pràcticament al mateix preu que m’ha costat a mi. També ho he publicat a les xarxes, perquè la gent pugui veure que no hi guanyo res».

Per ara toca descans. Assegura molt convençut que s’ha acabat l’època de creació casolana: «Les màscares de paper han estat molt efectives, perquè els hanfet sortir del pas [als hospitals] en el moment inicial, quan no n’hi havia. Molta gent em deia que aquest tipus de mascaretes no servia per res. Però si els metges me’n demanaven és evident que els eren útils. Ara està clar que no, ja que per 5 euros te’n pots comprar de les bones, però quan no n’hi havia... ». Tot i això, no descarta la possibilitat de tornar-ne a fer si la situació ho reclama. De fet, encara en té 300 d’acabades a casa. Esperem que, pel bé de tots, no les hàgim de fer servir mai.