Un amarrador de pedra a Portlligat, que serà reconstruït, retenia els vaixells per fer-hi la quarantena

A Cadaqués hi ha un norai o amarrador de pedra situat a la badia de Portlligat que se l’havia conegut antigament com «es piló de la quarantena». Segons explica Pere Vehí, empresari i activista cultural local, aquesta construcció té el nom de piló o norai de Sant Antoni «però els nostres avis encaren en deien “el de la quarantena” perquè era el lloc on hi amarraven els vaixells quan hi havia epidèmies i allà s’hi havien d’estar uns dies abans de desembarcar». Vehí anuncia que un cop se superi l’epidèmia del coronavirus, hi ha la intenció de reconstruir-lo «com a homenatge a tots els que treballen en primera línia de la crisi sanitària, i de forma molt especial als del nostre poble».

Precisament, Joan Lluís Alegret i Raül Mata, dos especialistes en temes de patrimoni marítim, tenen publicat un treball sobre béns immobles en aquest àmbit de la Costa Brava on expliquen que una construcció que s’ha anat perdent al litoral és, precisament, la que estava relacionada amb les quarantenes dels mariners. Assenyalen que «en l’època en què les malalties víriques suposaven un autèntic perill per a la població, les tripulacions dels vaixells que arribaven de ports contaminats o bé procedien de destins exòtics, es veien moltes vegades obligades a romandre 40 dies aïllades en els propis vaixells i d’altres en aquests recintes o edificacions».

Assenyalen que «si passats aquests dies no apareixien símptomes de malaltia, la marineria podia barrejar-se amb la població. Tots els ports comercials disposaven d’aquest tipus d’infraestructures. La quarantena, anomenada també en alguns ports Lazareto, en determinades ocasions servia també d’hospital per a mariners malalts. D’edificis de quarantena, no en queda cap vestigi. Únicament a Cadaqués trobem el piló de sa Quarantena, un bloc de pedra que servia per amarrar els vaixells que havien de passar aquest tràmit».

Per la seva banda, l’historiador Arnald Plujà, autor de diversos llibres sobre el cap de Creus, reitera que «aquests enclavaments s’anomenaven “Lazaretos de Sanidad”. A Llançà els tenia reclosos en una barraca de l’illa del Castellar». En el cas de Cadaqués apunta un altre punt d’amarratge, concretament «si es tractava de la tripulació d’un vaixell, eren fondejats a la cala d’en Ros, mentre que els procedents de l’interior els aplegaven a l’ermita de Sant Sebastià». Finalment explica que «els rosincs bastiren uns barracons riera amunt, on restaven isolats, especialment els anys 1836 i 1859, que hi hagueren nombroses víctimes. Totes les poblacions disposaven d’uns dipòsits anomenats “neroles”, en els quals es cremava en calç viva tots els morts de la pesta».

En qualsevol cas, la recuperació d’aquest antic amarrador de pedra a la platja de Sant Antoni de Portlligat, com anuncia Pere Vehí, servirà per posar en valor els norais de Cadaqués, anomenats popularment «pilons». Actualment l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya en té registrats un total de quatre, en concret el d’Es Podritxó, el d’Es Pianc i el d’En Tits, tots tres situats vora la costa oriental de la badia del poble, i el més gran porta el nom d’Es Piló, situat mar endins de Sa Costa, entre Es Barrumà i Sa Tortuga, als esculls d’Es Farallons.

VESTIGIS DEL COLERA. No és només aquest norai l’únic vestigi de les epidèmies que queda a Cadaqués. A l’església de Santa Maria és ben visible un relleu esculpit amb una inscripció que recorda l’epidèmia de «còlera morbo» que es va declarar a la vila l’any 1837 i que va causar 140 morts. En concret, es va declarar el 4 de setembre i no es va donar per controlada fins al 7 d’octubre, segons assenyala la placa. El fotògraf Valentí Fargnoli també va fotografiar una altra placa, avui desapareguda, que recordava l’arribada d’una epidèmia de pesta a la vila de Cadaqués l’any 1588.

L’activista cultural Pere Vehí disposa d’altres documents, en el seu arxiu particular, que recorden moltes de les iniciatives que s’adopten o es volen adoptar en aquests moments, arran de la crisi sanitària mundial. En concret, disposa d’una «patent de sanitat» del 1786, signada a Cadaqués, en la qual s’acreditava la persona que ho disposava de no ser portador de la pesta. En definitiva, «són documents nominals que acreditaven estar lliure de malalties contagioses. També hi ha un salconduit per sortir del poble, datat de l’any 1832». Quasi dos segles més tard, com ella mateix reconeix, «la història es repeteix».