L’economista, urbanista i escriptor va residir a la comarca de manera permanent durant més d’una dècada

L’estiu del 1976 l’economista Lluís Racionero (la Seu d’Urgell, 1940) va prendre una decisió transcendental en la seva vida. Abandonar les seves classes a la universitat i els seus treballs com a urbanista –s’havia format a la universitat californiana de Berkeley, després de llicenciar-se en Econòmiques a Barcelona– i traslladar-se a viure tot l’any a la seva residència d’estiu, a Sant Martí d’Empúries. En aquella època ja era una habitual als mitjans de comunicació com a exponent de la contracultura, que havia conegut i analitzat durant les seves estades a l’estranger.

Racionero, que va morir diumenge passat a Barcelona als 80 anys, va establir durant més d’una dècada una relació molt estreta amb la comarca. D’Empúries va passar a viure al nucli de Cinc Claus, situat a poca distància un de l’altra, però a finals de la dècada dels vuitanta aquest contacte amb l’Alt Empordà es va anar reduint a estades esporàdiques. El 2003 va posar a la venda la masia de l’antic nucli rural situat al terme municipal de l’Escala per 1,2 milions d’euros.

Segons explica en un dels seus llibres de memòries, quan el 1976 pren la decisió de traslladar-se a viure a Empúries, amb la seva parella d’aleshores, reconeix que «portava temps parlant de la meva idea d’anar-me’n a viure al camp i dedicar-me a escriure. El meu model era Josep Pla, que escrivia a la seva masia de Llofriu». Afegeix que en aquella època que «l’Empordà era una comarca tranquil·la i ben comunicada, dins el que era habitual aleshores», i reitera que «feia temps que ho desitjava i fins i tot ho planejava. Tenia uns estalvis que em permetrien passar tres anys abans de guanyar diners amb l’escriptura. Perquè anar al camp suposava canviar la universitat, l’estudi d’urbanisme i Barcelona per un lloc tranquil, gairebé idíl·lic, però sense possibilitats econòmiques fora de dedicar-me a escriure».

DÈCADA EMPORDANESA. Durant poc més d’una dècada, doncs, Racionero esdevé un habitual de la comarca. Aquí estableix un cercle d’amistats, entre les quals destaquen dos figuerencs: el psiquiatre Carles Frigola i el pintor Evarist Vallès. Entre la nombrosa producció de novel·les i assajos d’aquells anys, cal esmentar una monografia dedicada a l’artista. El 1979 participa en el Festival Internacional de Cinema de Cannes com a director d’una pel·lícula que interpreten Els Joglars i que, entre altres llocs, va ser rodada a Sant Martí d’Empúries. Es titulava La festa dels bojos i ho relacionava amb la tradició antropològica empordanesa dels «tocats per la tramuntana» i els «tocats del bolet». D’aquest tema, precisament, en va fer conferències i algun treball conjuntament amb Frigola.

Encuriosit per tot allò que feia referència a la ciència no convencional, va establir una gran amistat amb Siset Costa, conegut popularment com «el curandero d’Albons», amb qui solia dinar setmanalment, cada dijous, durant una colla d’anys, conjuntament amb Frigola i Vallès, com a habituals, i altres amics que s’hi desplaçaven de manera més esporàdica. Alguns dels seus llibres van recollir vivències i coneixements explicats en aquelles tertúlies memorables.

Home de temperament emocional fort, el volum que dedica exclusivament a relatar les seves parelles i amants (Sobrevivir a un gran amor, seis veces) reflecteix en alguns capítols situacions de vodevil com quan relata la nit que va anar a casa d’una dona morena que sovintejava la discoteca Marte de l’Escala i de la qual Racionero s’havia enamorat. Relata que «al trucar els vidres de la porta, se’n va trencar un i em vaig ferir la mà. Ella, espantada, em va donar un cop al cap amb un tomo de l’enciclopèdia Larousse: va ser el meu primer contacte amb l’editorial Planeta». Va tornar a Empúries perquè la seva parella el curés, però en esbrinar la història va fugir de casa i l’escriptor la va perseguir pels carrers de l’Escala.

La seva incursió en el món de la política també va estar envoltada d’algun escàndol. Per sorpresa de tothom, va encapçalar la candidatura d’ERC per Girona a les eleccions generals del 1982 (les que van donar la majoria absoluta al PSOE de Felipe González). No va assolir l’escó, però la seva polèmica elecció va comportar que nombrosos militants de Figueres i Girona, entre altres poblacions, expressessin públicament el seu enuig a la direcció del partit per no haver confiat en el planter del partit. Alguns d’ells es van donar de baixar. Posteriorment, Racionero va coquetejar amb el PP fins al punt que entre el 2001 i el 2004, amb el govern d’Aznar, va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Madrid.

Com a urbanista cal destacar el claustre modern que va dissenyar l’any 1990 a la seva ciutat natal, la Seu d’Urgell. Situat a tocar del riu Valira i dins de l’anomenat Parc dels Enamorats, aquesta actuació va ser molt polèmica en el moment de la seva construcció. El claustre vol ser una rèplica del que presideix la catedral romànica. L’autor dels capitells va ser l’escultor mataroní Manuel Cusachs. És, precisament, en els capitells ornamentals que envolten el recinte –l’estructura del claustre és de color entre lila i rosat– on apareix la figura de Salvador Dalí entremig de la de Josep Pla i Jacint Verdaguer.