El músic va complir la seva promesa d’actuar al Liceu amb la seva rumba simfònica i ho va repetir dijous a l’Escala

Nascut al Raval de Barcelona, hereu de la rumba catalana dels seixanta i fill de Ramon Ximénez, ‘palmero’ del mític Peret: ni més ni menys que Petitet. L’artista va captivar el públic amb el seu caràcter senzillament entranyable, dijous passat a l’Escala, dalt d’un escenari amb vistes a l’Illot del Cargol i al golf de Roses, en una nit tranquil·líssima i de mar mansa. I també devia enlluernar als veïns que, amb pisos a primera línia de costa, miraven l’espectacle asseguts des de les seves gandules o repenjats sobre les baranes dels balcons.

Joan Ximénez estava acompanyat de la seva rumba simfònica; de prop d’una vintena de músics, la majoria també gitanos i alguns paios, vestits pulcres de color negre, perquè, com reiterava el mateix Petitet, «la rumba és senyora» i s’ha d’anar ben elegant. Va irrompre en escena, amb una americana i pantalons grisos, després que les intèrprets s’haguessin col·locat, a punt per cantar Una lágrima cayó en la arena. «Mireu, ante tot, bona nit. Anava boig per sentar-me. I després diuen que els gitanos no treballem» van ser les primeres paraules, amb un toc irònic que mantindria al llarg de la vetllada, que va pronunciar mentre s’asseia en una cadira. I va continuar, afegint que «amb el cor a la mà, no us enganyaré, perquè m’enganyaria a mi mateix: no estic al cent per cent i no puc donar-vos el que voldria». I és que el músic, afectat per una malaltia neuromuscular, miastènia greu, havia sortit de l’Hospital de Sant Pau després d’una recaiguda i de quatre dies ingressat. Pinxo, rere unes ulleres ara clares ara fosques, sense cantar ni tocar, però portant la batuta, comentava enriolat «que no estaba muerto, que estaba en el Hospital de Sant Pau». En un repertori amb temes de Peret, Gato Pérez o Sabor de Gràcia, va reivindicar «l’autèntica rumba, d’una guitarra i palmes».

Un dels moments més emotius va ser abans que els cantants interpretessin Pensant en tu. Petitet va presentar la peça d’aquesta manera: «Hi pot haver molts homes i moltes dones, però de pare i mare no, que tot t’ho perdonen». Quan van començar a sonar els primers acords, es va treure les ulleres, encarat al mar i al faristol, d’esquena al públic, per eixugar-se algunes llàgrimes. I és que, segurament, l’artista gitano no hagués trepitjat el festival Portalblau si no hagués promès a la seva mare, a punt de morir, que portaria la rumba catalana al Gran Teatre de Liceu. I, aquesta promesa, la passada tardor, finalment, la va poder complir.