Jan Riera (Aiguafreda, 1983) és l’acordionista i guitarra d’Els Catarres. Amb el cantant Èric Vergés i la contrabaixista Roser Cruells es van donar a conèixer a través de les xarxes amb la cançó ‘Jenifer’, l’any 2010. Després d’una aturada d’un any i mig, es troben en plena gira del seu últim àlbum, ‘Tots els meus principis’. Seran a Roses aquest divendres i actuaran a l’Acústica de Figueres a finals d’agost

Heu anunciat recentment que aquest divendres gravareu el videoclip de Perfectes a Roses. Per què heu escollit Sons del Món per enregistrar-lo?
Va ser una idea entre l’empresa de management, Sons del Món i nosaltres, que volíem fer alguna cosa especial en aquest entorn tan bonic com és la Ciutadella de Roses. Teníem moltes ganes de treure un vídeo de la cançó de Perfectes, del single que està sonant ara a les ràdios i, per no fer el típic videoclip, vam pensar que seria una acció xula de gravar en directe _tot i que la cançó no serà en directe, però les imatges sí_ i fer interactuar alguns personatges del públic.

La caràtula de Tots els meus principis és una foto d’Èric Vergés a la cala de la Fosca, a Palamós. Quins records guardeu de l’Empordà?
Jo feia caramelles aquí, al poble, i sempre s’organitzava una excursió i un cop a l’any anàvem a Cadaqués o al Port de la Selva i recordo que al·lucinava. M’encantava en Dalí quan era petit i encara ara, però flipava molt amb l’entorn on vivia ell, que tenia molt a veure amb els seus quadres. És un entorn idíl·lic i crec que únic al món. I l’Èric té una relació molt directa amb l’Empordà, perquè va néixer a Palamós: fins als dos, tres anys hi va viure. Era molt petit quan va marxar d’allà, però li agrada molt fer submarinisme i hi torna habitualment, un cop al mes o cada quinze dies.

Amb 1983 també mireu enrere.
La cançó parla de l’any que vam néixer. Una mirada enrere a aquests moments, en què no tens gaires problemes i et dediques a viure. Per sort, hem viscut a un poble i hem tingut una infància feliç i, en aquella època, no tenies més problemes que aprovar els exàmens del col·legi. És un mica un retorn a aquesta innocència i veritat de quan ets petit. És una cançó que, més que nostàlgica, és una mirada enrere i que, a vegades, quan som adults, perdem aquesta mirada de nen, que ens vindria tan bé avui en dia en aquest món on vivim.

Les cançons tenen un aire dels anys vuitanta.
Hem incorporat, per primer cop, sintetitzadors. Les nostres arrels beuen molt dels vuitanta i els noranta, per la música que escoltaven els germans grans de l’Èric o els nostres pares. I volíem incorporar sintetitzadors analògics, en la línia que es feien servir als anys vuitanta. Hi ha pinzellades de sintetitzadors i fa que agafi aquesta onada ara ja una mica retro.

Teniu l’agenda farcida. Com porteu aquest ritme frenètic?
Ara ens estem tornant a adaptar. Com que portem un any parats, de sobte, et xoca molt. La setmana passada vam tenir quatre concerts seguits a molts llocs separats geogràficament i, la veritat, és que ja ens plantegem que el nostre ‘modus vivendi’ a l’estiu és anar amunt i avall. I, tot i que és una feina excepcional i curiosa, sí que agafes unes rutines que fa que sigui menys pesat tot plegat i també t’envoltes d’un equip tècnic i de músics molt xulo que facilita molt la feina. Però estem molt contents. De fet, és una sort poder tenir tants concerts i no ens queixarem mai de tenir-ne. Realment, seria injust.

Us vau retirar després de la gira Big Bang. Heu tornat amb força. Hi ha Catarres per molts anys?
Esperem que sí. El que passa que li hem agafat molt el gustillo al tema de fer un disc amb calma. No ho havíem fet mai amb sis o set anys que portàvem. I crec que això afavoreix molt la creativitat per poder compondre un disc nou i diferent d’allò que estaves fent. Crec que pararem, potser no tant temps, però sí que és bo acabar una gira i parar perquè, en el fons, quan estàs de gira no desconnectes mai. Estàs pendent de tot sempre i si tens dos dies de festa entre setmana estàs pendent del mòbil, dels correus electrònics, de les entrevistes... I llavors és molt bo que, quan s’acabi una gira, es tanqui una etapa. Que cadascú faci la seva, que faci créixer les seves vides, a part del grup i després tornes amb moltes més ganes i més energia.

El primer vers de Jenifer pica l’ullet a la comarca: «Jo que soc més català que les anxoves de l’Escala». Per què les anxoves, i no les gambes de Palamós?
La veritat és que no ho sé. Potser hi té a veure amb aquests viatges que fèiem, de les caramelles, que anàvem amunt i avall, i no sé per què els picava sempre d’anar a l’Empordà. Realment, recordo que un cop vam visitar la fàbrica de les anxoves. Em va quedar molt com ficaven les anxoves allà als potets, a mà. Potser també ens haurien d’haver portat a Palamós a veure el port (riu).