En una vesprada de cel encapotat, sense ni una estrella per comptar i sí alguns llamps, les al·lusions a la tramuntana van ser recurrents

A tocar de les Alberes, a l’era del celler Vinyes Aspres es va escoltar la veu vellutada de Judit Neddermann divendres a la nit; la jove, amb més demà que ahir, que ve del Maresme, «d’un poble vora el mar», com escriu en una de les seves cançons. En una vesprada de cel encapotat, sense ni una estrella per comptar i sí alguns llamps, les al·lusions a la tramuntana van ser recurrents. El vent no era favorable a Neddermann i a la seva banda. Però tampoc li va escapçar el somriure: «Em sento una mica com la Beyoncé, que té ventiladors a l’escenari», deia a l’inici del concert. La seva música feia callar l’aire del nord, que sacsejava focus i amplificadors. Mentre entonava Em diràs adeu, precisament, es van apagar algunes de les llums: «Pensava que m’havia mort. Bé, no passaria res, ho hauria fet dalt de l’escenari, com Molière» comentava enriolada. Van sonar un reguitzell de cançons del disc Nua, publicat aquesta primavera, i dels dos anteriors. Una d’aquestes era No més cops, dedicada a Ester Quintana i Roger Español, que van perdre un ull per bales de goma durant una vaga general el 2012 i el dia 1 d’octubre, respectivament.

Neddermann va acabar amb els versos de Mireia, potser el tema més conegut i en què parla de la seva germana petita. «No es pot deixar de mirar-la» xiuxiuejava una persona del públic durant l’actuació, referint-se, segurament, als seus gestos delicats i a la seva desimboltura parlant, ballant, tocant la guitarra i instruments de percussió, i mostrant-se aliena a la tramuntana que, tot i bufar tossuda i sense miraments, no va aconseguir robar-li el protagonisme.