Joan Antoni Poch (Girona, 1958), conegut amb el pseudònim de JAP, s’ha jubilat a finals de juny. S’ha acomiadat dels seus alumnes de l’Institut Muntaner, d’on va ser director, cap d’estudis i catedràtic de Llengua i Literatura Catalana. També ha dit adeu a en JAP, el protagonista de les seves vinyetes a El Punt Avui. La vocació docent li ve de família: la seva mare ja era catedràtica de Dibuix

---

 

Ha complert els seixanta a finals de juny i s’ha jubilat com a professor de l’Institut Ramon Muntaner i s’ha acomiadat del personatge d’en JAP al diari El Punt Avui. Amb recança o il·lusió?
Amb les dues coses. Fa una certa nostàlgia. Són molts anys amb la mateixa rutina. Com a professor segur que trobaré a faltar els alumnes i com a dibuixant, la cita diària amb el lector, tot i que els dos últims anys era cada dos dies. Però, d’altra banda, tinc la sensació d’haver-me alliberat d’una obligació que em deixarà molt de temps lliure per fer altres coses.

Què s’emporta de tots aquests anys al Muntaner, on ha estat catedràtic, cap d’estudis i director?
És un lloc on hi he estat molt bé. Quan hi vaig arribar amb la plaça definitiva, recordo que una professora interina, nòmada, com diria jo, em va dir: «Tu ets dels que es jubilarà aquí». I sí, m’hi vaig acabar quedant, perquè m’agrada l’edifici, la casa i, de fet, allà hi van estudiar les meves dues filles i també hi va fer classes la meva dona. Era l’institut de casa. Ho trobaré a faltar. Encara que es digui que els nois i les noies són molt difícils, jo sempre m’hi he entès molt bé. Jo sóc una mica un adolescent (riu).

La seva mare, Maria Lluïsa Goicoechea, era catedràtica de dibuix a l’institut Vicens Vives de Girona. La docència i l’afició per dibuixar li ve de família?
D’aquí ve. Quan era petit, a casa, havia viscut amb tots els materials necessaris per dibuixar. I sense haver fet cap estudi, per la influència de la meva mare, he dibuixat sempre. Jo dormia a una la part de dalt d’una llitera i vaig emplenar i pintar tot el sostre de ninots. Anava movent la llitera per arribar a tots els cantons de l’habitació. La meva mare no la va voler pintar, perquè li sabia greu esborrar tots aquells dibuixos. Després, al Vicens Vives també la vaig tenir de professora i vaig ser molt feliç en el que seria el batxillerat. Vaig sortir tenint la vocació de ser professor de qualsevol cosa i em vaig decantar per la literatura perquè m’agradava llegir.

Acabat de llicenciar en Filologia Catalana, com acaba treballant de dibuixant en un diari el 1980?
El Punt es va crear el 1979 i nosaltres, i ho dic en plural perquè érem una colla, estàvem estudiant i ens van arribar notícies que necessitaven correctors. Ens hi vam presentar jo i alguns companys de classe. Al final, en comptes d’agafar-me de corrector em van acabar demanant de fer el dibuix.

Durant quaranta anys ha dibuixat diàriament. D’on li sortia la inspiració?
Sortia perquè s’ha de fer cada dia i no tens més remei. El que més costa és trobar la idea: dibuixar-la és mecànic. Des del primer moment del dia ja comences encenent la ràdio a veure què passa. I, normalment, a les 10 de la nit, el més calent a l’aigüera: el paper en blanc. Llavors és quan penses que començaran la rotativa i el diari et demanarà el dibuix. I, així, de cop i volta, apareix la idea. Et passes tot el dia pensant en el dibuix, és una cosa una mica esclava. La jubilació serà benvinguda.

Les vinyetes es caracteritzen per les seves dosis de crítica i d’humor. Hi ha d’haver límits?
No hi hauria d’haver altre límit que el que es posi el propi autor. És una expressió: a vegades és simplement un somriure i a vegades és un crit. Com pots impedir això? Una altra cosa és que el bon sentit, el seny, el bon gust de qui fa el missatge sigui encertat o no. Per exemple, jo, algunes de les lletres de Valtonyc no és pas que m’agradin. Però, en canvi, trobo que no s’ha d’impedir que les faci.

Com ha intentat tractar la realitat més cruenta, com en el cas d’atemptats?
Costa. En el meu gènere, que és fer un dibuix humorístic, i que sembla que la intenció és fer riure, si parles de la mort, d’entrada, tens un problema per resoldre. La idea és que les vinyetes no són necessàriament per fer riure, sinó per parlar i, a vegades, denunciar. Quan tractes algun tema complicat, amb víctimes o nens que han patit dolor, el que fas és reflectir-ho i no pas riure. I en algun cas m’he trobat amb vinyetes que no han estat enteses, com si jo me’n rigués de casos que estava denunciant.

Com quin?
En el cas de l’accident d’un tren d’alta velocitat que hi va haver a Galícia, que va descarrilar per un mal disseny de vies i per mancances de seguretat. La premsa més obscura va dir que me n’estava rient dels morts, quan criticava la infraestructura ferroviària.

S’ha acabat l’etapa de dibuixant?
Continuaré fent coses. Amb el mateix diari hem quedat que si hi ha alguna notícia per il·lustrar, poden comptar amb mi. Hi ha gent que m’ha demanat dibuixos. Jo he col·laborat sempre amb tota mena de causes perdudes. I tinc ganes de recuperar antics projectes. Havia fet il·lustracions de llibres per a mainada i és una cosa que havia deixat perquè no tenia temps de fer-ho tot. I ara tornaré a il·lustrar llibres per als meus nets.