El matador cordovès era el protagonista aquell mateix any, el 1967, d’un llibre escrit per Dominique Lapierre i Lary Collins

Va ser un dels toreros més reconeguts internacionalment. La seva aureola ha inspirat llibres i pel·lícules i ha estat un habitual de les revistes del cor, fins i tot ara fa pocs mesos quan va reconèixer un nou fill fora del seu matrimoni. Amb 81 anys, Manuel Bénitez Pérez, conegut popularment com El Cordobés, continua essent una de les icones de la darrera etapa del franquisme, quan des d’Espanya s’intentava projectar una imatge de modernitat al món.

Les curses de braus ja no tenen la projecció de dècades enrere –fins i tot estan prohibides en diversos territoris peninsulars, entre els quals a Catalunya-, però el personatge i el que representava van quedar immortalitzats pel llibre ...O llevaràs luto por mi que van escriure el francès Dominique Lapierre i el nord-admericà Larry Colins, dos autors de reconegut prestigi. El volum va ser editat l’any 1967, però que no es va veure publicat en la seva integritat fins al 2000.

Precisament el mateix any que apareixia el llibre, quan El Cordobés ja era un matador de toros molt valorat tot i la seva joventut, va torejar a la plaça de Figueres. Ara fa, per tant, 50 anys. Va ser a la tradicional cursa de braus que se celebrava per les Fires i Festes de la Santa Creu. En aquell any, concretament, va ser el diumenge 7 de maig. El mític torero va actuar juntament amb el català Joaquim Bernadó i amb el també cordovès Antonio Ruiz El Barquillero.

LA CURSA. Els sis braus que es va lidiar eren d’una ramaderia de Salamanca que van resultar regulars pel que fa al joc, segons les cròniques periodístiques de l’època. De fet els comentaris de la cursa són força negatius pel que fa a l’actuació d’El Cordobés. La seva presència a la plaça de braus de Figueres va despertar la natural expectació, tot i que el recinte no es va arribar a emplenar. Va ser una tarda mig ennuvolada i l’esdeveniment el van presidir el governador civil i el governador militar de Girona, com era habitual en dates assenyalades. El president de la cursa –la veritable autoritat en l’esdeveniment segons el reglament taurí– va ser el comissari Barrientos, cap de l’aleshores Policía Armada a Figueres, que es va negar a donar cap trofeu als matadors –orella o cua, segons l’actuació que haguessin tingut– davant la divisió d’opinions que va generar l’espectacle. Ni el mite de Manuel Benítez va ser suficient per fer-lo canviar d’opinió.

La presència del popular matador no va donar per molt. De fet, sembla que va abandonar la plaça i va marxar en cotxe de Figueres un cop acabat de lidiar el seu segon brau. De tota manera està clar que el públic, majoritàriament, allò que volien veure en directe –i no per la televisió, com havia passat fins aleshores– era al seu mite. Malgrat que la lídia del primer toro va ser dolenta, segons les crítiques publicades, els xiulets que li van adreçar els aficionats amb criteri van quedar discretament amagats pels forts aplaudiments dels centenars de fans.

A la crònica que amb el pseudònim Vicente es va publicar al setmanari Ampurdán es lamenta que en el seu segon brau, El Cordobés acaba la feina amb rapidesa. Diu textualment que “le da unos derechazos con su perfil de brusquedad y luego, como interpretando un papel, una serie de espaldas en cadena exactamente como si fuese el final de una emocionante faena y como remate. Pero resulta que era un principio, o sea que sí era la faena. No hay más. Su defecto ha sido que ante un público que se le entregaba por cualquier cosa, ante un público que había venido a verle, se le ha escatimado hasta una faena. Pega una estocada ante el genereal asombro y descabella”.

El primer brau, que segons la crònica no responia als embats del torero, també va ser liquidat amb rapidesa. Segons Vicente, “lo ahorma por bajo, con trapazos en la cara y luego hace lo mismo pero a velocidad supersónica. Los hay que creen que es una preparació para una faena, pero monta el estoque y lo tumba. No se ha visto nada. Si tendrá misterio la cosa que hay aplausos. Hay pitos. Un par de docenas de aficionades no se notan. En verano los turistas ahogan al aficionado”.

El Cordobés va torejar per primer cop l’any 1959. Els anys 1965, 1967, 1970 i 1971 va encapçalar el rànquing com a torero amb més contractacions. Es va retirar de 1971 al 1979. Va tornar a les curses però el 1981 decideix abandonar després de veure morir un espontani que s’havia llançat a la plaça d’Albacete. L’any 2000 toreja un parell de curses, però assegura que “amb els toros actuals no s’hi pot fer res, no caminen”.