Durant la Pasqua hi havia una cerimònia molt peculiar, arrelada a zones rurals del nord de Catalunya com l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès que, segons els antropòlegs i historiadors, té els seus orígens en una celebració pasqual jueva. Ens referim al salpàs que consistia en la benedicció de les cases -fonamentalment les masies- amb aigua i sal. Aquesta cerimònia anava envoltada d’un cert aire de misteri, ja que es creia que preservava els feligresos de “les malifetes de l’esperit del mal”, segons el costumista empordanès Joaquim Gironella, i forma part de l’àmbit de la litúrgia popular.

La benedicció de la sal, que aportaven els devots, se solia fer el Dilluns Sant. Posteriorment, un cop arribats a la Pasqua, el sacerdot espargia la sal, barrejada amb aigua beneita, sobre els portals de les cases i de les corts. La sal sobrant es donava al bestiar i l’aigua es feia beure a les criatures que així quedaven protegides contra les malalties. També es col·locaven a les portes de les cases creus fetes amb fulles de palma beneïdes per tal de protegir-les dels llamps i les tempestes.

Segons Gironella, “l’aspersió de la sal es feia el Dissabte de Glòria, després dels oficis del dia. Normalment, a les dues de la tarda i previ el consegüent toc de campana anunciant la cerimònia. Aleshores les mestresses de casa acudien al temple proveïdes d’un plat o d’una plata plena de sal i d’una ampolla amb aigua, i escollien ambdós atuells d’entre els millors de la casa. Els dipositaven damunt d’una taula que s’havia posat prop de l’altar”.