Romà Boule va muntar una empresa de distribució de components electrònics en un garatge de 14 metres quadrats a Llançà. Amb visió pels negocis i ganes de treballar, al cap d’un dècada disposava d’una nau industrial al port de Barcelona de 30.000 metres quadrats. Allò que havia nascut com un negoci unipersonal va esdevenir una empresa amb desenes de treballadors. Quan va complir quaranta anys, la seva companyia facturava 20.000 milions d’euros l’any i importava productes d’Àsia que es venien a tot Europa.

Per a qualsevol altre empresari allò hagués estat un èxit; per a ell en canvi, va ser el principi de la fi. El problema era, diu, que s’havia perdut l’esperit d’empresa familiar: “A mi m’agradava saber el nom i cognom dels treballadors i dels botiguers que compraven els meus productes i això ja no era així, facturàvem a grans superfícies i tot s’havia tornat impersonal. Era un món de diners per diners. Era el moment de deixar-ho”, explica.