El número 1 d’HORA NOVA -el 27 d’abril de 1977- duia un altre nom a la seva capçalera. De fet, la denominació actual és de l’any 1979 després que prosperés judicialment una demanda del diari El País per evitar una possible confusió de noms. El periòdic que teniu a les mans es deia 9País i no se sap si a Madrid els va semblar que els podia fer ombra, però la qüestió és que la reclamació va tirar endavant i dos anys després de la seva sortida es va produir el canvi de nom que s’ha mantingut inalterable fins al dia d’avui.

Un dels pioners d’aquell número 1 era el veterà periodista figuerenc Emili Casademont, el qual recorda que “el panorama periodístic a Figueres, en produir-se la mort del general Franco -el 20 de novembre de 1975- era desolador. Només sortia al carrer un setmanari, Ampurdán, editat per la Jefatura Local del Movimiento des de feia tres dècades i mitja, que continuava essent el portaveu de l’Ajuntament. Poc abans havia desaparegut el setmanari VP (Vida Parroquial) i poc abans l’Alt Empordà havia contemplat la “fugida” cap a Barcelona de Canigó, setmanari editat per Xavier Dalfó i dirigit per la seva esposa, l’escriptora Isabel-Clara Simó, amb l’objectiu, frustrat, de convertir-se en el gran setmanari dels Països Catalans”.

Casademont assenyala que “a principis de 1976 ens vàrem trobar Carles López Cusí, Jordi Vall-majó, Alexandre Liaño, Vicenç Burgas i jo mateix per fundar, a la ciutat, allò tan important i del qual estava òrfena la comarca, és a dir un periòdic totalment independent i català, amb l’aspiració d’arribar-lo a convertir, al cap d’un temps, en un diari. La idea inicial va ser sortir dimarts i divendres i no limitar la informació a l’Alt Empordà sinó ampliar-la a tot el Baix Empordà i fer-nos ressò dels esdeveniments més importants de la resta de Catalunya i del Rosselló”.

La idea inicial era que la nova publicació es digués Endavant, però ja estava registrada. “Va ser aleshores quan va sorgir el nom de 9País perquè, tal com dèiem a l’editorial del primer número, nosaltres també volíem ajudar a fer un nou país”, explica el periodista i escriptor que en una etapa del periòdic en va assumir la direcció. Reconeix que “ens vàrem trobar amb dificultats. A Figueres no hi havia cap impremta preparada per fer una publicació periodística diària, ni tan sols bisetmanal. D’altra banda encara regia, amb tota la seva virulència, l’estranya, absurda i “mussoliniana” llei de premsa del règim franquista la qual ens obligava, entre altres coses, a tenir periodistes inscrits al Registre Oficial, cancel·lat posteriorment”. En aquell moment, a l’Alt Empordà, no n’hi havia cap.